Bravissimo, maestro

per Ramon Cabrera Berzosa

Música

Bravissimo, maestro
Bravissimo, maestro | Comú d'Andorra la Vella. Tony Lara

Bravissimo, maestro

 

In memoriam 

Marc Martínez Mendoza (1968-2020)

 

Permeteu-me dedicar aquesta crònica a l’amic amb qui vaig compartir vetllades d’òpera des que érem estudiants a Barcelona. Vam viure nits històriques al Liceu, a Peralada i, per descomptat, a Andorra. Pavarotti, Sutherland, Kaufmann, Gruberova, Berganza, Aragall, Bartoli i un llarg etcètera formaven part, del nostre viscut. Aquesta nit t’he trobat a faltar com mai, estimat Marc. Com no enyorar la bondat personificada i tants i tants qualificatius que et feien únic. Sempre seràs un referent per a mi i he estat un gran privilegiat de ser a prop teu. Descansa en pau.

 

 

Ambaixador cultural de Malta

 

Josep Calleja, a qui hom compara amb Pavarotti, Björling, Beniamino Giglio o el mític Caruso, ha fet encara més internacional la petita illa de Malta. En els seus recitals acostuma a cantar cançons del seu país i explica que el maltès, n’és la llengua cooficial amb l’anglès, té influències de l’àrab, l’italià, el sicilià, el grec, el castellà o l’anglès i se sent immensament orgullós d’haver-hi nascut i fer d’ambaixador cultural. Als seus 43 anys ja és considerat un tenor líric dels millors del món i cridat a ser un dels grans del firmament operístic. El Metropolitan, el Liceu, l’Òpera de Berlín, la de l’Hamburg o la Royal Opera House seran els propers teatres per admirar la potencia vocal i l’envergadura de la seva veu.

 

Una primera part amb àries celebèrrimes

 

La immensa sala del Centre de Congressos semblava encara més gran pel poc públic que va assistir a la segona fita de la Temporada d’Andorra la Vella. De nou control d’entrada i mascareta FFP2 amb el logotip de Temporada. Com ja és costum la sala va quedar totalment enfosquida per rebre al tenor. Sempre trobo a faltar un llum tènue per poder seguir el programa com es fa arreu. Entre aplaudiments un sempre proper Calleja anunciava que estava refredat i que feia dies que es feia proves d’antígens. Aquest apropament al públic des del minut zero el va mantenir al llarg del recital lluny de l’arrogància d’altres cantants. Questa o quella de Rigoletto va ser l’àrea escollida per començar a escalfar. Quin sorpresa va ser escoltar una veu immensament maca amb tants colors, una dicció perfecta, un fraseig colpidor o un estil elegant que serien qualitats presents a la resta de peces interpretades. Quanto è bella, quanto è cara de l’Elisir d’amore, la bellíssima La dolcissima effigie d’Adriana Lecouvreur i el sobrecollidor Porquoi me réveiller de Werter van ser cantades amb una expressió càlida, amb molt de gust, amb efusió i, fins i tot, interpretades. E luceven le stelle de Tosca va permetre admirar els registres aguts i el centre on Calleja se sent tan segur i una mezza voce i diminuendi fascinants.

 

 

Cançons i napolitanes a la segona part

 

Niet, tolko tot kto zhnal de Txaikovski obria la segona part. Una cançó en rus interpretada amb molt de sentiment per Calleja ja amb la veu en el seu punt àlgid. Trista i plena de malenconia perquè descriu el patiment amorós pel desig de veure de nou l’estimada. Vaghissimma sembianza del napolità Stefano Donaudy, que la va compondre als 13 anys, era la primera napolitana del programa. De nou la veu, la manera de dir o la musicalitat del maltès feien emocionar el públic. Il-Kebbies tal-Fanali va ser el tribut en homenatge al compositor contemporani Joseph Vella, mort el 2018. El tenor lamentava la pèrdua de l’amic en la presentació prèvia de la peça. A vucchella de Tosti i Mattinata de Leoncavallo van ser les napolitanes de repertori que van tancar el programa oficial i que el públic va ovacionar per l’elegància en el cant. 

 

Extremadament generós en el bisos

 

Els aplaudiments de la sala i el saber fer del maltès van propiciar ni més ni menys que sis bisos. No puede ser, la coneguda romança de la sarsuela La tavernera del Puerto de Pablo Sorozábal, interpretada per grans tenors com Kraus, Domingo, Carreras, Pedro Lavirgen... va sonar espectacular en un centre ja acostumat a una veu tan potent i tan passional. El segon bis escollit va ser La vie en rose, intrepretada i escrita per Édith Piaf (1915-1963) amb la melodia de Louiguy (Louis Gugliemi), unes de les cançons emblemàtiques de d’unes de les cantants franceses més cèlebres del segle XX. Com va agradar la interpretació tan delicada de la peça cantant pianissimo. La tercera propina va ser Granada, cançó dedicada a la ciutat espanyola, una peça d’antologia predilecta dels tenors de tots els temps, del mexicà Agustín Lara (1962). Aquí l’amplitud vocal del tenor va comptar amb una gran interpretació al piano de Maria-Elena Farrugia, la pianista maltesa que el va acompanyar i que també va ser part fonamental de l’èxit. El final va ser apoteòsic amb uns aguts estratosfèrics. Amb molt de sentiment va cantar Non ti scordar di me De Curtis, prolífic compositor de napolitanes. Un Calleja ja imparable i molt agraït per la rebuda del públic andorrà va interpretar dues nadales: Tu scendi dalle stelle d’Alfonso Maria de Ligoria (1754), una de les nadales italianes més famoses, i Adeste fideles (en llatí i en anglès), el famosíssim himne nadalenc escrit en llatí d’autor incert del s. XVII o XVIII. Quina cloenda més ben triada per homenatjar aquestes dates que van emocionar i molt l’auditori.

 

Tots vam sortir del recital bocabadats per haver tingut l’oportunitat, gràcies al patrocini de Morabanc i de la col·laboració del Comú d’Andorra la Vella, d’escoltar al país un dels grans tenors del moment que va meravellar per la seva tècnica i veu sobrehumanes, però també per ser proper i didàctic explicant què cantava. Una nit en definitiva màgica, irrepetible i inoblidable.