La Seca, la Meca i els 'Mec de la rue'

per Maria Cucurull

Llengua

La Seca, la Meca i els 'Mec de la rue'
La Seca, la Meca i els 'Mec de la rue'

Fa uns dies, en una classe de llengua catalana vaig cedir el meu lloc als alumnes, ens vam intercanviar els papers. En la sessió anterior havíem treballat les frases fetes i els va divertir molt aquell vocabulari que, segons ells, és català antic. -Qui diu hem fet salat? Nosaltres diem que estem estressats i no pas que anem a toc de campana- I reien i reien perquè deien que això no ho fa servir ningú. I jo no ho tinc tan clar, potser als 17 anys els semblen ridícules les frases fetes però a mesura que vagin sumant etapes, n’estic segura que n’aniran fent servir. Perquè els testos s’assemblen a les olles i és inevitable agafar trets del parlar dels nostres pares.  

I aquesta és la gran paradoxa, et vas fent gran i a mesura que vas ampliant el vocabulari, vas agafant distància amb la llengua que parlen els adolescents. Un dia te n’adones que no saps com utilitzar la paraula ‘random’ i a partir de l’observació i parant molta atenció, intentes deduir en quins contextos l’utilitzen per entendre què vol dir. I en aquella classe jo era allà, asseguda, talment com la iaia del David de Plats Buts al capítol ‘Tinc piu piu’, atenta i atònita amb el nou vocabulari i ells, els alumnes, feien de Ramon i per instruir-me van fer un esquema a la pissarra.  

Van dividir el seu registre col·loquial en tres blocs: els corrents, les influències i el vocabulari. D’entrada prometia, d’alguna manera arrencaven la classe magistral estructurant el discurs i això em va fascinar. Em van explicar que ara el que es porta és ‘ser de carrer’. Em va venir al pensament l’estètica de l’estil de la Rosalía, aquella vestimenta amb xandall xaró i unes ungles escandaloses que et dificulten la vida. I sí, és una mica això: vambes, xandall, cadenes xapades d’or groc, arracades amb creus i ronyonera de “marca” comprada normalment als manters. Al cap, sempre duran una gorra ben amunt perquè es vegin les ratlles rapades del pentinat. 

Ells mateixos reconeixien que era un xic estrany però que aquest corrent de moda està ben vist. El concepte ‘ser de carrer’ o tenir un ‘excés de via pública’ està de moda. Però per algun motiu, tots els que tan bé me’n parlaven eren asseguts en una aula i no errant pel carrer. Potser els fa gràcia aquesta moda, però (afortunadament) no en formen part. 

Les influències? Es veu que aquest corrent ve d’un tal Morad, un xiquet de l’Hospitalet de Llobregat que fa música urbana fora del circuit comercial. No podreu escoltar les seves lletres als pubs o a les discoteques perquè part de la gràcia que té és que només la torbaràs a Youtube, cosa que en lloc de restar, li dona certa ‘exclusivitat’. Res de nou, tot està inventat, les manifestacions artístiques underground ja existien el segle passat.

I d’aquí neix la sigla MDLR (mec de la rue) que prové del francès, perquè en Morad s’autoqualifica com un noi del carrer. De fet, aquest vocabulari de baixa estofa ens arriba de llengües diverses, tenim ‘sujo’ que prové del portuguès i es fa servir per dir-li a algú que és ‘brut’, i de l’espanyol ha arribat ‘hermano’ i els seus derivats ‘mano’,  ‘maneko’ i ‘manín’ i fins la variant anglesa ‘bro’. També m’han explicat que escriure bé no és propi de la gent de carrer, i qualsevol Whats app sempre haurà d’estar farcit de ‘k’ i ‘Y’. A més, allò dels noms de casa tan nostrats, ara s’ha canviat per ‘kelli’ i en lloc de ‘Ca o Can Manel’ diríem que anem a ‘Kelli Mànel’ (sempre canviant la tònica de la paraula, per tant, en lloc de Manel, caldrà dir-ne Mànel). 

Els nois de carrer estan estereotipats com a ‘Jonathans i Jennys’ versus els ‘Cayetanos i les Cayetanes’ que solen ser el que en una altra època anomenàvem ‘pijos’.  Si en voleu saber més, haureu d’escoltar les lletres esfereïdores de drill i rap de Morad o de 970 Madrid amb violència explícita. 

Hi trobo a faltar que les noies es facin escoltar, entre violència gratuïta i una clara al·lusió a les drogues, no hi veig cap valor positiu, ells dirien que això em fa ser una ‘feka’... L’abisme generacional és irremeiable però agraeixo la lliçó dels corrents MDLR dels meus alumnes per entendre’ls una mica més. Tal faràs, tal trobaràs!