Perales etern

El cantautor de Conca va omplir el Centre de Congressos i va ser ovacionat dempeus per un públic que va gaudir d’un concert antològic

per Ramon Cabrera Berzosa

Música

Perales etern
Perales etern

Fa unes setmanes es va anunciar el cartell de l’esperada Temporada d’Andorra la Vella i Morabanc. La proposta de l’organització va sorprendre perquè trencava amb la tradició per incloure com a plat fort un cantant de música lleugera, Jose Luis Perales, en el cartell. L’agenda del polifacètic autor permetia programar el comiat de la seva carrera amb “Baladas para una despedida”. Com va comunicar emocionat al públic, ja ha arribat l’hora de posar fi a les seves gires i gaudir del seus nets perquè per culpa d’aquestes es passava mig any lluny de la família i es perdia el dia a dia dels seus fills. I ho fa amb 76 anys i amb una capacitat vocal encara envejable.

El públic que omplia el recinte volia viure una nit màgica des del principi. Tot i que la pandèmia sembla de nou desbocada, tothom volia escoltar una vegada més la banda sonora de la seva vida en una sala plena de gom a gom. Vam fer cua per escanejar el nostre passaport covid i vam proveir-nos de la mascareta FFP2 KN95. Un cop dins ja era palpable a l’ambient el desig de gaudir d’una nit de somni i la vam viure amb escreix. Perales va ser rebut amb una forta ovació al capdavant de 7 músics. “Me llamas” era la cançó escollida per iniciar l’espectacle. Des de l’inici hom xiuxiuejava els temes triats per al comiat: “Las coses de dona Asunción”, “Celos de mi guitarra”, “Quisiera decir” i “El amor” sonaven més fresques que mai amb uns músics polifacètics que tocaven multitud d’instruments amb una barreja de ritmes que sonaven increïblement bé. “Y si tú te vas” va comptar amb un públic ja rendit a l’art del cantautor i dels músics amb mans en l’aire. Perales rememorava en el següent bloc les cançons cèlebres que havia compost per a altres artistes ja que, com ell va confessar, tenia pànic escènic i s’estimava més fer cançons per als altres que interpretar-les ell. Arribava a sentir-se alleugerit quan pensava que hi hauria poc públic en els seus concerts, imagineu-vos. “Me llamaban loca” de la mítica Modedades, “Porque te vas” banda sonora interpretada per Jeannet i “Pensando en ti” d’Isabel Pantoja amb un acordió fantàstic eren les triades. Dues peces més amb ell tocant la guitarra, l’instrument amb què compon, “Qué no daría yo” per a la més gran, la Jurado, interpretació superba, i “Frente al espejo” per a l’histriònic Raphael servien de tribut per rememorar la seva aportació a la carrera musical de grans artistes, dels més grans. A aquestes alçades de la nit l’amor, el desamor, la infidelitat o les aventures amoroses ja havien trasbalsat els nostres cors i vivíem intensament unes lletres tan properes. “Amada mía” va ser ser el tribut a l’ésser estimat, la Manuela Vargas, amb qui ell ha compatit tota la vida amb amor, amb complicitat, sempre lluny de l’ostentació. Les cançons, millor dit els poemes de Perales, apel·len viscuts en primera persona i per això formen part de la nostra existència, del nostre imaginari.

Encara quedava nit per a l’emoció. Una compromesa “Que canten los ninos” o “Balada para una despedida” tancaven ben bé una hora de concert. La sala dempeus demanava els bisos de rigor i tan esperats. Tres temes molt ben triats van fer aparèixer les llanternes del mòbils en una sala a flor de pell: “Un velero llamado libertad”, “Y cómo es él” i “Te quiero”. Aquí el mestre va canviar la lletra amb un “os quiero” de complicitat per acomiadar-se dels escenaris. Un públic dempeus, músics i cantant pletòrics aplaudint a l’escenari van posar fi a una vetllada inoblidable, irrepetible i històrica que va ser un bàlsam per al nostre dia a dia gris.