Josep Ruaix i Vinyet, l'àngel de la llengua

per David Paloma

Llengua

Entre el Ruaix de les fitxes i el Ruaix de la covid-19 han passat més de cinquanta anys.

El de les fitxes arrenca el 1968, quan van començar a circular i estendre's uns apunts molt clars i directes per aprendre a escriure en català, primer entre seminaristes i després entre un públic desitjós de conèixer la llengua. Se'n deia El català en fitxes i era una publicació casolana, enquadernada en espiral, que no tenia una distribució normal en llibreries. En una primera etapa el mateix autor, Josep Ruaix i Vinyet, feia alhora d'editor i de distribuïdor. Són moltes les persones, avui ja tirant a grans, que en tenen un record sincer i agraït. 

El de la covid-19 és el gramàtic actual, atent, lúcid, que aporta diverses consideracions també clares i directes entorn de la denominació de l'actual pandèmia. Que les publica a la xarxa i que és escoltat. Que escriu al Termcat per expressar els seus arguments i que el centre, en la sessió del Consell Supervisor del 3 de juny, revisa el criteri que havia mostrat fins aleshores.    

Josep Ruaix i Vinyet és eclesiàstic i gramàtic. Com Modest Prats (1936-2014), «rialla de tro, intel·ligència italiana, pensament francès», tal com va escriure Antoni Puigverd; com Antoni M. Alcover (1862-1932), l'apòstol de la llengua. Com tants eclesiàstics i gramàtics hi havia hagut en aquest país nostre i com pocs en queden. De tan brillants, avui en dia, probablement només Ruaix i Vinyet.

De petit, als anys quaranta, seguia en català el catecisme escolar i el catecisme parroquial, cantava en llatí el Tantum ergo, la Salve Regina, l'Stabat Mater... i cantava en català l'himne de sant Josep de Calassanç. «Cantem amb alegria, / infants, i amb la veu clara, / lloem el nostre pare / Josep de Calassanç.» És clar que també hi havia cants religiosos en castellà. Havia estudiat a l'Escola Pia de Moià, la seva població natal.

De jove, durant la seva etapa seminarística major, cal recordar potser l'anècdota del rector del Seminari. Un dia aquest senyor va qualificar la llengua catalana de «lenguaje tabernario» i Josep Ruaix, que era alumne seu, es va aixecar i va abandonar l'aula, ofès per tal menyspreu. Així ho explica Narcís Garolera a Galeries del record. Memòries d'un filòleg. Es veu que, entre el professorat, es va parlar seriosament d'expulsar Ruaix del centre. «Si no podia defensar la meva llengua com a clergue, estava disposat a acceptar la renúncia al sacerdoci».      

De gran, per exemple el 2018, va escriure el llibret de l'oratori Diàleg patriarcal, compost per Valentí Miserachs. La peça és un homenatge als bisbes Oliba i Torras i Bages, aquell amb motiu del mil·lenari del nomenament com a bisbe d'Ausa i aquest amb motiu del centenari de la mort. «Amatents a la crida de l'escriptura santa, / rememorem la glòria de dos avantpassats: / Oliba, creat bisba de Vic fa mil anyades, / i el gran Torras i Bages, cridat d'aquesta terra / al cel fa una centúria.»    

Josep Ruaix i Vinyet, Creu de Sant Jordi, Premi Martí Gasull per la seva contribució a l'ensenyament del català durant el franquisme, està escrivint aquest estiu unes memòries centrades en església i llengua. Són vuit capítols que podeu llegir a Catalunya Cristiana, fins a finals d'agost. Josep Ruaix i Vinyet, corrector de la Gramàtica del català contemporani i revisor de gran part de la Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, fa vuitanta anys el pròxim 4 d'agost.

Com un àngel, esperit pur, amb enteniment i voluntat, es manté fidel (oh, mestre, a vegades una mica massa) a la gràcia i la benaurança de la llengua catalana incorrupta. Mantingueu tothora el tremp, la vivor i les exquisides formes que us caracteritzen.

Per molts anys!