Breu comiat d'amor

Cine i tv, Recomanats

Estimada A. K.,

El temps de l’acció ha passat. Ara comença el de la reflexió. 

Ja no hi ets. Tantes pel·lícules i tants anys de carrera, però  el rostre que em queda més present és el de Le petit soldat, tant jove, amb els ulls transparents i el gest bonic d’agafar-te els cabells, cargolant-los en un dit, abaixant la mirada. 

Potser és cert el que deia aquell boig francès, que el cinema capta la feina de la mort. 

Recordo: el final de Le petit soldat, la impotència plana, desconcertant, la mort del teu personatge, la seva disolució en el metratge final, la distància de la veu en off que, a la manera de Bresson, ens recorda que tot ha succeït ja, que no hi ha res a fer-hi. 

Estimada A. K.,

Et confesso: degut a un malentès benintencionat, és costum entre els meus coneguts associar-me, amistosament, amb les pel·lícules de la Nouvelle vague francesa. Desconeixen, però, que la gènesi d’aquest equívoc no rau en els cineastes de dita corrent, sinó, precisament, en la Verónica Dreyer, en el teu rostre a Le petit soldat, i en l’Odile, a Bande à part, i en el saltiró de l’Angela, amb vestit blau inclòs, en un carreró de Une femme est une femme, imitant les comèdies musicals. 

M’he tancat a l’habitació i ara torno a ser aquí. 

No m’ho tinguis en compte. El dol és així, ha de ser això: enfadar-se amb el món, abaixar les persianes, tornar sobre Alphaville, a la teva descoberta de l’amor, de la paraula amor, de La capitale de la douleur. Oh, Natasha Nosferatu. No tenim la teva empenta. Quan el món col·lapsi no somiarem amb els països exteriors. 

Estimada A. K.,

Et continuo confessant: encara sóc un ignorant, desconec que fa bo a un bon actor. Amb les actrius tampoc ho sé, però sempre les comparo amb tu, i les diferències m’ajuden a establir un sistema de rols. 

Recordo la imatge d’en Ferdinand Griffon cobrint-se el cap amb dinamita. Diu: Oh, merde. I després: boom! 

Han passat els anys, és cert. Sóc en una cafeteria i veig el mar darrere el vidre. La meva vida és la que és (encara que això no signifiqui res), i vull que sàpigues que no te’n faig responsable. Simplement, gràcies. 

Mentre veig brillar l’horitzó penso en el final de Pierrot le fou, en l’últim murmuri que diu ...L’éternité. La teva veu clou la nouvelle vague, i no me n’havia adonat fins ara. 

Estimada A. K.,

Que la terra et sigui lleu.

Sempre teu,

N. F.