Flama del Canigó amb una mica de sang andorrana

Cultura popular, Sant Joan

Corria l’any 1955, en plena dictadura franquista a l’estat espanyol i el dictador prohibint qualsevol cosa que fes una mica de ferum catalanista. Francesc Pujada, amb Esteve Albert i en Josep Deloncle, van decidir enfilar-se a l’emblemàtic cim del Canigó i emulant l’èpic poema de Verdaguer van encendre una foguera la nit de Sant Joan. La idea era repartir des d’allà la flama, originada al cim, per totes les contrades dels Països Catalans perquè aquell mateix foc fos el que encengués totes les fogueres.

El nou costum es va anar estenent arreu del territori català, des de la Catalunya Nord cap al País Valencià i a poc a poc, amb els anys s’ha anat convertint en tradició.

Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes nord-catalans pugen al cim del Canigó carregats amb troncs i tornes, fanals i la flama encesa, que cada any es desa sense apagar-se mai al Castellet de Perpinyà. Allà hi encenen, a plena nit, una gran foguera a gairebé 2.800 metres d’alçada, on s’apleguen desenes de persones d’arreu per recollir la Flama del Canigó. Ja a trenc d’alba, baixen tots plegats, per la muntanya il·luminats per la lluna i les torxes per ser a primera hora del matí a la falda del Canigó, i transportar a tots els racons catalanoparlants la mateixa flama.