Les Falles de Sant Joan

Cultura popular, Sant Joan

Amb l’arribada del bon temps son diverses les activitats que normalment es fan al país: Festes majors, aplecs, trobades populars....i les tradicions de la nit més llarga de l’any! Antigues supersticions, creences, dimonis i fades sembla que prenen vida la nit del solstici d’estiu. A casa nostra també fem falles (que cal recordar amb orgull que son patrimoni immaterial de la UNESCO des del 2015) 

Avui repassarem quines eren aquestes creences i supersticions ancestrals.

El got de les visions:

La nit de Sant Joan, mentre els nois eren a la plaça cremant falles i fogueres, les fadrines o noies en edat de casar-se, imaginaven com seria el seu futur marit amb un got. Es tancaven a la seva cambra i sota la llum d’una espelma, en absolut silenci, es un espai molt íntim realitzaven un petit ritual. Amb la ma dreta omplien un got d’aigua, mentre que amb l’esquerra sostenien un ou fresc del dia. Deien una petita oració amb devoció i acte seguit trencaven la closca i posaven l’ou dins de l’aigua, deixant-lo  reposar durant tota la nit. A trenc d’alba l’ou ja havia agafat forma, i amb el primer raig de llum del nou dia, les noies interpretaven els signes i senyals que veien al got. Aquella nit no es podia dormir, quan havien fet el ritual del got (que s’anomenava el “got de les visions”) s’afanyaven per a anar a cercar totes les herbes guaridores que poguessin abans no es fes de dia i la rosada les toqués, ja que si ho feia consideraven que aquelles plantes no complirien be amb la seva funció. La rosada era reservada exclusivament per tal de posar-la al cos doncs era creença que guaria malalties de la pell o els cabells. 

Espantar bruixes i dimonis:

Al poble de Prats, a la parròquia de Canillo, la nit de Sant Joan, era una nit esperadíssima per la canalla. Els grans restaven al poble i els petits acompanyats pel jovent més grandet, se’n pujaven abans de fer fosc fins al Roc de les Bruixes. Una vegada arribats allà i ben armats amb cullerots de fusta, esquelles, picarols... i ja més recentment amb alguna perola, al punt que fosquejava, començaven a picar esquelles i peroles per tal d’espantar a les bruixes, dimonis i mals esperits que per allà podien estar i recordar-los que no eren benvinguts. S’hi estaven una bona estona fins que consideraven que ja els havien espantat i doncs se’n tornaven cap al poble.  

Les fogueres i les falles de Sant Joan:

A principis de juny, els diferents col·lectius fallaires del país es posen mans a l’obra per tenir-ho tot a punt la nit màgica de Sant Joan.  

Les falles son una tradició que es fa a casa nostra des de temps immemorial. Antigament no havia entrat encara el mes de juny, que el jovent s’enfilava muntanya amunt a buscar tresors que en deien, cercaven uns arbres blancs, que creixen en molt poc temps, sobretot al costat dels torrents o corrents d’aigua, anomenats beços i s’havien d’assegurar que fossin prou grans però no vells, prou gruixuts però tampoc en excés, en definitiva que fossin bons per tal de poder confeccionar una falla. 

Una vegada localitzats els “afaitaven”, n’extreien un bon pam d’escorça, una bona rodanxa a tot el contorn i el feien assecar l’escorça a sol i serena. Cada noi arroplegava una dotzena per tal de confeccionar la seva falla. Una vegada ben seca, la posobra de Sant Joan, era encargolada pels dos costats per les mans dels fallaires més veterans que de pas ensenyaven la tradició als més joves. S’estacaven una a una amb un filferro a un tronc de boix que els servia de bastó per a poder-la menar i executar les figures que volguèssin.

Quan fosquejava, es reunien davant de la Rectoria de cada poble a esperar al mossèn i plegats fallaires i rector formaven una professó que tenia com a punt final un indret o turonet on tot el poble els veiés (cada parròquia tenia els seu propi). Allà, els fallaires més veterans encenien una foguera, la resta s’hi asseien al costat i  el mossèn beneïa el foc purificador de la foguera i el de les falles que eren portadores d’aquest foc viu i renovat especialment per a la gran foguera de la plaça del poble. Arribada la fosca, i en negra nit amb un silenci sepulcral, després d’haver resat devotament un parenostre, per rigorós ordre de més vell a mes jove, els fallaires encenien la seva falla i quan estaven totes enceses, començaven a baixar cap al poble, cridant i fent lluminoses formes fantasmagòriques amb el foc, fent-ho més i més fort a mesura que s’atançaven al poble. Els crits i el foc espantaven els mals esperits i també “guiaven” cap a la llum a aquells esperits o ànimes, que errants poguèssin trobar-se per les rodalies. 

Una vegada havia baixat el darrer fallaire i amb les falles que quedaven enceses, s’encenia la foguera de la Plaça amb el foc renovat, es feia gresca i quan s’havia consumit quedant-ne només les brases, era costum de saltar-les, demanant un desig, o resant una curiosa oració de protecció que deia així:

“Sant Joan Bon sant, Sant Bernat bon home, Sant Pere bon germà, guardeu-nos de ronya per tot un any”