La setmana passada vam dir que les principals obres que tracten del lèxic andorrà no diuen res de la paraula sacarinol. Aquesta setmana passa el contrari: totes parlen de la serenalla, és a dir, de la sargantana ('rèptil saure de mida petita o mitjana'). Ho fan amb profusió. Arriben a esmentar setze formes que acompanyen l'escollida serenalla.

Rosalia Pantebre recull sagrantalla d'Antoni Griera i set formes més de Manel Riera: sanagalla, sargantalla, sergantalla, sergantilla, serinalla, seronalla i sirgantana. Pantebre hi aporta tres variants: sengatalla a Aixirivall, sarguindalla a Andorra (vol dir Andorra la Vella?) i sanganalla a Argolell.

Xavier Rull esmenta la sagrantalla de Griera però també sargantilla, singlantana, sarnalla (que entén com a «reducció de serenalla»), sargussa i un «etc.» que cal suposar que arribaria fins a setze. O fins a disset si també hagués inclòs la forma sernalla, amb e, com a reducció de serenalla.

Es queda curt el Diccionari català-valencià-balear que, a part de serenalla, només recull sargantalla, serinalla i sengatalla. Diu que la serinalla és una espècie de sargantana o dragó petit.

La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana recull serenalla com a paraula andorrana, amb remissió a sargantana. És el mateix que fa el diccionari normatiu.

Hi faig tres observacions. La primera és que la serenalla és més petita que el llangardaix, però en canvi, amb el diccionari a la mà, triplica el nombre de subentrades que té el llangardaix. Hi ha la serenalla comuna, cuallarga, cua-roja, cendrosa, balear, ibèrica, roquera, vivípara i de les Pitiüses.

La segona és que l'Atles lingüístic del domini català només va recollir, a Andorra, dues formes: serenalla i sanagalla.

La tercera és que a l'extrem de les terres de parla catalana circula una altra paraula prou curiosa per referir-se al rèptil d'aquesta setmana: fardatxina.

Diuen que a la sargantana, si se li talla la cua, li torna a créixer. Doncs a la paraula que l'identifica li passa si fa no fa el mateix.