O que arde

Cine i tv

És una pel·lícula contundent. Vuitanta-cinc minuts de metratge. Plans llargs, col·locats l’un darrere l’altre com còdols de riu. Pocs talls de muntatge. Prolifera el muntatge interior al pla. L’espai és gegantí. El món rural és l’epicentre de la pel·lícula. 

O que arde és una pel·lícula gallega, rodada a Galicia. Narra el retorn d’un piròman a la societat. El piròman es diu Amador. Ningú l’espera quan surt de la presó. La natura apareix com a element definitori: agrest, dur, desbordant, origen i suport dels personatges. La re-integració de l’Amador no arriba a produir-se. En el tram final, un foc misteriós arrasa la muntanya. Cremen les cases dels personatges. La complexitat moral es manifesta de forma subterrània. El director, l’Oliver Laxe, no emet cap judici. 

Interpretacions en clau bressoniana. Actors no professionals. L’autenticitat de la contenció. Rostres agrests, durs i desbordants. Muntatge i quadres també en clau bressoniana. Destaquen els talls sense transició. L’ús de la música difereix de Bresson. Música no diegètica, absoluta i puntual. La música és la veu de la muntanya, i de la natura. Una veu que trona de forma diligent, incomprensible. 

Una seqüència preferida: l’Amador i l’Elena van en camioneta. S’agraden. L’Elena desconeix el passat piròman de l’Amador. Ell li ha amagat. L’Elena posa la ràdio. Sona una cançó en anglès, música diegètica. L’Elena taral·leja. Pregunta a l’Amador si li agrada. Silenci prolongat. Ella insisteix. L’Amador diu que li agrada. Però diu que no l’entén, perquè està en anglès. L’Elena diu que és música, que no cal entendre-la. Seqüència senzilla, precisa i grandiloqüent. Aparició de l’amor a través de la música diegètica. Sense pirotècnia innecessària. Després, tall en sec. 

Una seqüència per recordar: el tram final de la pel·lícula. El foc arrasa el munt. Les flames, la presència de les flames. La narrativa queda en segon terme. L’espectacle del foc és màgic i terrible, misteriós. Rima amb l’inici del film: un bosc d’eucaliptus cau enfront d’una força superior. Retrau, potser, a algunes seqüències d’Eisenstein. Penso en Octubre, en l’escena del pont, després de la vaga, amb el cavall penjant. Un llenguatge diferent, sense progressions de quadre. 

Una gran pel·lícula. Sense maquillatge i amb una ànima contundent.