Divina Bocaccio

Museus i Exposicions, Miscel·lània

Seria (és, serà) una injustícia que, a causa de l’excepcionalitat viscuda durant els darrers mesos, moltes novetats musicals, teatrals o cinematogràfiques no rebessin l’atenció merescuda en una situació menys atípica. Centenars d’espectacles han quedat condemnats a la letargia sine die mentre un nombre indefinit de llibres desperta, lentament, del son dels justos. I després trobem còctels màgics que també mereixerien el seu moment de glòria, com el capitanejat per Toni Vall, que signa Bocaccio – On passava tot (Columna) i ha comissariat l’exposició “Bocaccio, temple de la ‘gauche divine’” al Palau Robert.

Per als més profans en la matèria, aquesta feliç combinació constitueix una oportunitat d’or per capbussar-se, a partir d'aquest local del carrer Muntaner, en l’entrellat d’un dels fenòmens intel·lectuals més importants de la Barcelona de finals dels anys seixanta en endavant. La metròpoli, que buscava el seu lloc al món i maldava per desempallegar-se de la influència tardofranquista, va ser afortunada per gaudir de l’illot d’europeïtat i progressisme que habitava els dos pisos d’allò que els habituals anomenaven familiarment la boite.

El santuari (i el seu bessó a Madrid, i Maddox, cosí germà a Platja d’Aro) es va erigir mercès a la iniciativa del desaparegut activista i promotor cultural Oriol Regàs, sense el qual la barcelona i Catalunya mai hauria estat el que són avui. I no únicament perquè a Bocaccio hi desfilés la flor i nata de la ciutat en aquell època (els “pijiprogres panxacontents” de què, de forma força gratuïta, parlen alguns mitjans). Gràcies a l’“estranya abundància de pensament i xampany” que Oriol Bohigas rememora, al llibre de Vall, la sala va esdevenir el centre gravitacional d’una colla d’escriptors, il·lustradors, fotògrafs, arquitectes, actors i altres intel·lectuals que, batejada per Joan de Sagarra com a gauche divine (Juan Marsé comenta que ningú dels que hi van estar lligats va ser conscient d’estar fent de res particular, ni de pertànyer a cap grup o generació) alteraria per sempre més el nostre teixit cultural.

No té sentit desgranar aquí en detall els fils argumentals de l’exposició, del pròleg de Pere Gimferrer o del que el lector assaborirà mentre repassa la múltiple documentació que l’autor aporta, amén de la munió d’entrevistes publicades al seu llibre. Sí que val la pena, però, subratllar que en consonància amb el caràcter i circumstàncies personals (Toni Miserachs confessa, sí, que “el whisky anava en manguera”, malgrat el qual l’endemà tothom matinava per anar a treballar), tots els “membres” de la gauche deixarien la seva empremta en el nostre ADN col·lectiu.

A banda de la resta de la nissaga Regàs (Xavier, Rosa i Georgina), les parets de laboite van quedar impregnades per la presència dels arquitectes Òscar Tusquets i Oriol Bohigas, les actrius Mónica Randall i Guillermina Motta, la (força de la naturalesa) Teresa Gimpera, Gonzalo i Jorge Herralde, els escriptors (per citar només uns quants) Juan Marsé, Carlos Barral, Vázquez Montalbán o Jaime Gil de Biedma, els fotògrafs Xavier Miserachs, Colita i Oriol Maspons i intel·lectuals vinculats al cinema i l’audiovisual de la solidesa, per exemple, de Román Gubern. A més a més, la marca (des d’un punt de vista ampli) concebuda i promocionada per Regàs va ser el pol d’atracció que va dur Aznavour, Stewart Granger, Cortázar, Vargas Llosa o Carlos Fuentes (aquests últims per obra i miracle, i no se li ha agraït prou, de Barral) a l’òrbita barcelonina. La llista, òbviament, s’allarga més enllà del nostre coneixement.

Hi haurà qui argumenti que els mítics viatges organitzats a Nova York, Amsterdam, Londres o Roma, o les trobades a les “sucursals estivals” (així les anomena Bohigas) de la gauche a Begur i Calella de Palafrugell, no aportaven gaire més que el simple gaudi dels implicats. Potser no deixa de ser (parcialment) cert, igual que ho és el fet que l’impuls i la curiositat intel·lectuals no tenen per què estar renyits amb ballar, beure i lligar una mica. Al cap i a la fi, tothom més o menys proper al nucli de la gauche va acabar fent contribucions que algú amb més criteri que nosaltres  podria valorar en la seva justa mesura, ja sigui en àmbits més estel·lars o en d’altres menys coneguts com la premsa periòdica, el disseny, l’urbanisme o l’edició musical.

Encara que l’existència de Bocaccio es va prolongar fins el 1985 (més tard vindria Up&Down, però aquesta és una altra exposició i un altre llibre), els que hi eren defensen que la seva última gran nit va tenir lloc l’11 de maig del 78. En aquella ocasió van celebrar conjuntament el seu cinquantè aniversari (i no és qualsevol cosa) Josep Maria Castellet, Gil de Biedma, Barral, José Agustín Goytisolo i Antoni de Senillosa. De la insigne vetllada, i de moltes més, n’aixequen acta “Bocacció, temple...” i l’impagable (i impecable) volum de Toni Vall, a qui cal felicitar (a la vegada que li confessem la nostra enveja malsana), tant pel contingut com per la factura del treball: simplement divins.