Badia i Margarit, entre pandèmies

per David Paloma

Tal dia com avui

Es compleixen cent anys del naixement d'Antoni M. Badia i Margarit, lingüista i sociolingüista de Barcelona que va viure mitja vida en el número 8 del carrer Portaferrissa. De casa a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), un passeig. Va ser president de la Secció Filològica de l'IEC durant dos mandats (1989-1995). De casa a la Universitat de Barcelona (UB), un altre passeig. Va ser rector de la UB durant tres mandats (1978-1986).

Amb motiu de l'Any Badia i Margarit, la UB ha virtualitzat l'exposició El rectorat Badia i la transició a la Universitat de Barcelona, que es va poder visitar a finals del 2007 al vestíbul principal de l'edifici històric de la UB. Una altra universitat, l'Autònoma de Barcelona (UAB), acaba d'inaugurar l'exposició virtual Antoni M. Badia i Margarit. El lingüista optimista. «Ah, però Badia va tenir cap relació amb l'Autònoma?». Cap. Però els càrrecs –n'hi ha que ho tenen molt clar– no estan renyits amb la construcció i la transmissió de coneixement.

Per això l'exposició de la UAB se centra en set fites del llegat acadèmic de Badia: les famoses Regles de esquivar vocables; la primera gramàtica històrica de la llengua catalana; l'atles lingüístic del domini català (Germà Colon i Antoni M. Badia i Margarit en van fer públic el projecte el 1952); la gramàtica catalana escrita en castellà i adreçada a «lectores castellanos y catalanes»; les conferències de Llengua i cultura als Països Catalans (1964); la gramàtica descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica (1994), i les confessions d'un filòleg octogenari (2004).

[caption id="attachment_4375" align="aligncenter" width="691"]Imatge del nen Badia i Margarit. © Biblioteca de Catalunya Imatge del nen Badia i Margarit. © Biblioteca de Catalunya[/caption]

Tres pandèmies

Poc abans que nasqués Badia, va aparèixer l'anomenada «grip espanyola», que va matar entre 50 i 100 milions de persones en dos anys. I pocs anys després que Badia es morís, ha aparegut una altra pandèmia a escala mundial que ens té expectants i temorosos perquè també ha causat milers i milers de morts en pocs mesos. Podríem pensar que Badia i Margarit va viure 94 anys entre dues pandèmies. Sí i no.

Un cop implantat el franquisme, Badia va haver de prendre una decisió que el marcaria: anar-se'n a l'exili, com feia aleshores tanta gent del món de la cultura, o quedar-se i fer carrera en una universitat devastada d'una Barcelona franquista. Va optar per quedar-se, cosa que volia dir adaptar-se a les noves circumstàncies, «tan diferents i tan contràries als seus ideals i tarannà». Són paraules de Miquel Pairolí, que el 1997 li va escriure excel·lentment la biografia.

«Vaig superar la imprescindible depuració militar i em van classificar com a neutre, és a dir, no adicto ni desafecto». El 1939 va estudiar a la Universitat de Barcelona i «vaig anar trampejant els deures militars amb la pròrroga d'estudis».

Badia i Margarit no va arribar a jurar bandera. «Fet i fet no calia...», va dir el mateix Badia mig sorneguer. Va anar cursant Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. «Quan hi vaig ingressar, la UB era un desastre. Hi havia professors de molt baixa qualitat, estudiants que havien acabat la carrera un o dos anys abans, als quals mancava preparació, o bé gent que havia aconseguit la càtedra per motius polítics». Els motius polítics eren l'únic mèrit que podien presentar. En sentit figurat, el franquisme va ser també una malaltia epidèmica que va afectar molts individus del mateix país.

Oposicions

Badia i Margarit va obtenir la llicenciatura el juny de 1943 i aquell mateix setembre va començar a fer d'«ajudant de classes pràctiques». Va alternar la feina amb classes particulars i amb els estudis de doctorat. Els viatges a Madrid eren constants.

Va escriure una tesi doctoral sobre «los complementos pronominaloadverbiales derivados de IBI e INDE en la Península Ibérica». El director va ser Dámaso Alonso. Amb la tesi llegida, Badia es va presentar a oposicions, i això també va tenir una repercussió pandèmica. Noms destacats de la cultura humanística catalana hi havien refusat tradicionalment, segons Miquel Pairolí, «per una certa manera d'entendre l'orgull intel·lectual». Els mèrits acadèmics es barrejaven amb factors extraacadèmics.

El 1948, amb 28 anys i en ple franquisme, Badia va guanyar una càtedra de gramàtica històrica espanyola.

«Tenia consciència que, si bé havia guanyat la plaça, la meva formació era deficient». Aleshores Badia va esforçar-se a treballar, a llegir, a descobrir, a formar-se. Va entrar en el terreny de la lingüística històrica, la dialectologia, la toponímia, l'antroponímia, la sociolingüística, i va aconseguir unes quantes fites per a la filologia catalana. Set, com a mínim, si recorrem l'exposició de la UAB.

[caption id="attachment_4374" align="aligncenter" width="247"]Exlibris. © Biblioteca de Catalunya Exlibris. © Biblioteca de Catalunya[/caption]