Tomi Ungerer: els passadissos a altres mons

Miscel·lània

Aquests dies estem tan pendents del que vindrà que no costa molt perdre consciència del present més immediat. Ens ha tocat una època en què ens cauen a sobre els fets gairebé abans de tenir lloc, com en aquell experiment (hi ha qui diu que referma les teories d’Einstein a propòsit de la relativitat) en què un raig de llum surt d’una capsa uns nanosegons abans d’entrar-hi.

L’actual remolinada d’informació ens duu a deixar passar esdeveniments que en un altre context social i econòmic cridarien més la nostra atenció. És el cas del primer aniversari de la mort de l’alsacià Tomi Ungerer (Estrasburg, 1931 – Cork, 2019), que si bé no era tan conegut a l’àmbit hispànic com a l’òrbita germana o francesa, en aquelles latituds hauria tingut més ressò. Si resulta pertinent fer-ne un breu apunt és, justament, perquè algú com ell hi tindria molt a dir, en relació als temps que corren.

La producció artística d’Ungerer va pendular entre la sàtira i el compromís (pel que fa a la tecnificació de la vida diària, el capitalisme o la política, amb els pòsters com a clar exponent popular) i el dibuix de contingut eròtic, passant per una quantitat ingent de narrativa infantil escrita i il·lustrada per ell. En conjunt, 40.000 originals entre dibuixos, gravats i esbossos i 140 llibres (traduïts a més de trenta llengües) que delimiten una trajectòria creativa clarament polièdrica i mestissa.

En pintura, Ungerer va beure de fonts tan diverses com l’escepticisme irònic del seu amic Saul Steinberg, col·laborador de The New Yorker, l’avantguardisme de Raymond Savignat, l’amable i costumista apropament al paisatge del decimonònic Ludwig Richter, l’interès en el quotidià d’Honoré Daumier, el gust pel retrat de l’escola de Hans Holbein o el renaixentisme de Lucas Cranach. Tot al servei d’un propòsit: entendre i fer les paus, si és que és possible, amb el món que l’envoltava i li suscitava (així vivim aquest moment, també) por i amor a parts iguals.

D’aquí la possibilitat de trobar, en un mateix artista, la delicadesa de Das groβe Liederbuch o l’aire deliberadament desagradable i insolent de Babylon en companyia de personatges de conte, barreja de tendresa i amargor: els Fabelhafte Fabeltiere (fabulosos animals de faula: el cangur Adelaide, la serp Crictor, el ratpenat Rufus, el calamar Emil o el voltor Orlando) dialoguen de manera directa amb l’univers d’Edward Gorey i amb molts dels pàries inadaptats de Tim Burton, sobretot per la voluntat de l’autor de desconstruir clixés i de lluitar contra la intolerància i l’exclusió.

En el seu esforç per descobrir el cantó agradable de les coses, però, Ungerer no oblidaria mai que rere la innocència i la meravella hi batega sempre la més torbadora de les veritats, o a la inversa: “el diable, a l’infern, s’hi troba al paradís”, ens deia. Coneixedor d’allò terrible que s’oculta dins l’encantador, i de com ens relacionem entre nosaltres, o amb la nostra pròpia història, maldaria per equilibrar aquesta pugna inevitable entre el bé i el mal tot cercant vincles més esperançadors amb el món.

En la línia de les greguerías de Gómez de la Serna, de l’obra de Brossa, Jacques Carelman o la fotografia de Chema Madoz, Ungerer buscaria camins alternatius entre objectes i estris de la vida quotidiana, passadissos secrets a altres mons, desplegaria la virtualitat de les formes a partir del collage, i ho faria sense allunyar-se gaire de l’infern. Sabia que el diable s’amaga a les cantonades de l’existència, i intentaria quedar-se a prop de les tenebres, per tenir-les controlades. Va assegurar que inclús l’avern mereixia un àngel de la guarda –potser ell, que creava recolzat d’esquenes a les seves portes, debatent-se entre riure o plorar.

Va transitar altres viaranys expressius cultivant l’aforisme. Hereu més o menys directe de Lichtenberg (“El primer pas de la sapiència és donar-li les culpes al món; l’últim, reconciliar-s’hi”) o Tucholsky (“L’avantatge de ser intel·ligent és que és fàcil fer-se passar per burro –el contrari és molt més complicat”), i guiat per la doble pulsió entre l’alegria i la tristor més absoluta, va refugiar-se en l’humor i la ironia: “El negre és el color favorit dels cecs”, “A les fosques no hi ha cap dona rossa”, “El caragol és l’animal que neix al seu taüt”.

Constantment es va atansar al món a la cerca de paradisos perduts, i va escrutar el seu milieu amb la curiositat de l’infant (la seva esposa va ratificar que Ungerer mai s’havia fet del tot adult) que voldria dotar de sentit un univers farcit de connotacions indesxifrables. Ens demanem què hi veuria, en les hores que ens toca viure, i si ens podria ajudar a guarir les cicatrius que en quedaran. La majoria no es veuran i, com deia ell, per això són les pitjors.

  Text: Txema Díaz Torrent