Paraula d'Andorra: foc i lloc

per David Paloma

Paraula d'Andorra

El diccionari normatiu defineix l'expressió foc i lloc amb una referència directa a Andorra: 'Contribució de caràcter comunal d'Andorra que es fa per raó de la casa com a lloc de residència'. De fet, una de les accepcions de foc és 'casa habitada', 'llar' i també 'casa sotmesa a la imposició del fogatge' (és a dir, la imposició d'una quantitat pecuniària per casa habitada... o foc). Parlem d'una contribució tradicional.  

També la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana associa l'expressió foc i lloc a Andorra, si bé amb una definició abreujada: 'Contribució de caràcter comunal'. I llavors entre parèntesis, Andorra.

Si volguéssim completar la definició, ens caldria recórrer a l'article 29 de la Llei de finances comunal d'Andorra. En destaco dos punts. 

El primer és que el foc i lloc grava el fet de residir, una persona física, en el territori d'una parròquia. La residència és «el lloc on es troba censada la persona el primer dia de l'any natural, o el dia de la primera inscripció al cens comunal (per a les persones que provenen d'altres països).» 

El segon punt és que l'obligat tributari és la persona física censada en el territori de la parròquia. Ha de tenir entre 18 i 65 anys.

I quant puja aquest impost? Doncs cada any varia i depèn de cada parròquia. Canillo sol ser la més cara (gairebé 100 euros per foc i lloc) i la Massana, la més barata (no arriba a 40 euros). La resta de parròquies es mouen en xifres semblants: uns 65 euros de mitjana. 

Temps ha, corria un altre impost tradicional de caràcter local. Se'n deia l'estrany i el pagaven tots els estrangers propietaris de ramats de bestiar, quan els portaven a pasturar als terrenys comunals d'Andorra.