Paraula d'Andorra: ferrat

per David Paloma

Paraula d'Andorra

El 2022 farà trenta anys que Manel Riera va publicar el gran estudi dialectològic dels parlars d'Andorra: La llengua catalana a Andorra. Hi va estudiar la llengua viva, «materials orals de primera mà, recollits in situ». 

Doncs en el marc de l'enquesta de Riera, el senyor Antoni Casal i Ponts, de Canillo, va esmentar, fa trenta-cinc anys, un mot masculí ben viu aleshores: ferrat. Pagès d'ofici, Antoni Casal escoltava amb atenció les preguntes que li feia l'estudiós. 

També ho va fer el senyor Josep Areny i Gelabert, de Pal. «Sí, sí, això és un ferrat». Josep Areny treballava de pagès i era lleter. Sabia igualment altres oficis. 

En plural ho va dir el senyor Antoni Font i Druedra, també de Canillo i també pagès: uns ferrats, va dir.  

Cap dels tres informadors no parlava d'ous: prou que ho sabia Manel Riera. Tots van associar un ferrat a una 'galleda (de ferro o zenc) per a munyir'. Paraula d'Andorra!

El diccionari normatiu recull ferrat, que remet precisament a galleda. També ferrada hi remet. «Aquest jove que ara passa | n'és el meu enamorat; | deu-li palla, deu-li grana, | deu-li beure amb un ferrat». Hi ha qui distingeix el ferrat, que és de metall, de la ferrada, que és de fusta. I hi ha qui diu que el ferrat és més petit que la ferrada

El Diccionari català-valencià-balear dona una definició molt precisa de la paraula ferrat: 'Recipient de ferro o d'aram, de forma semblant o igual a la ferrada, i que serveix per a poar aigua, portar el beuratge als porcs, etc.' 

Per què la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, que recull ferrat,  remet aquesta forma a cubell? No hauria de remetre aquesta forma, per coherència, a galleda? Deixarem per a un altre dia la discussió sobre si és ben bé el mateix un cubell que una galleda.

«I, posant-se l'aixada a coll i el ferrat a braç, l'avi Comamala sen pujà tot alo-alet cap al poble.» Ho va escriure Josep Pous i Pagès el 1903.