El verb sentir prové del llatí sĕntīre amb el sentit de ‘percebre amb els sentits, adonar-se i pensar’. Sentir fa referència al fet de percebre un so per mitjà del sentit de l’oïda, sense necessàriament posar-hi atenció.

En canvi, el verb escoltar prové del llatí vulgar *ascultare, amb reducció del diftong inicial de auscultare. Quan escoltem parem atentament l’orella per percebre sons, remors, paraules, etc.

Actualment, es fa un mal ús del verb escoltar i es fa servir en lloc del verb sentir. Per tant, direm que ‘escoltem música’, que ‘escoltem una conferència’ i que ‘escoltem un programa de ràdio’; però ‘sentim sorolls, crits i cops’ i per telèfon demanem al nostre interlocutor si ‘ens sent’. Quan alguna cosa falla diem que no ‘ens hi sentim’ i quan algú sordeja ‘no hi sent gens’, mai direm res* en aquest context perquè quan ‘no sentim res’ és quan no hi ha comunicació.

Quan hem de fer cas d’allò que ens diu una persona o de qui ens ho diu, direm que ‘l’escoltem’ en el sentit de ‘creure’ o ‘obeir’. Així mateix, quan fem el que ens dicten els sentiments diem que ‘escoltem la veu de la consciència’.

Usarem l’expressió ‘sentir a dir’ quan ens referim a una cosa que la gent comenta, xafardeja, etc. En canvi, direm que ‘n’hem sentit a parlar’ quan tenim una lleugera idea d’alguna cosa, és a dir, un coneixement superficial.

Finalment, tenim el verb oir que ve del llatí audīre i que és sinònim de sentir.