Una carícia no es pot fer ràpid. Penseu-hi. Pot ser molt breu, pot ser més aspra o més suau, però si provem d’acariciar amb pressa, si ens avancem al seu ritme natural, deixa de ser una carícia i es converteix en un frec. En cap cas serà una carícia, per molta intenció que li posem. Acariciar implica relliscar amb suavitat sobre la pell i això necessita un mínim de dos segons. I millor si són tres, i quatre...

Algunes paraules acaricien la llengua. Són aquelles que ens fan sentir plaer al pronunciar-les, les que ens obliguen a gesticular amb els llavis. Paraules presumides, que sovint s’emparellen amb altres mots seductors per ser més desitjables. Cotó no té la mateixa força musical que cotó fluix, plegades són més boniques. I què me’n dieu de Lletraferit? El metallenguatge més elegant.

El millor d’aquests vocables és que si els pronunciem a consciència, una i altra vegada, perdran el significat i fregaran l’absurd, si bé la seva melodia seguirà sonant, impermeable en el temps.  Quan els tornem a repetir, en veu alta o en la intimitat dels pensaments, descobrirem altres matisos, notes diferents que ens conduiran a paraules noves. Així s’inicia una xarxa de carícies fonètiques, així aturem el rellotge uns instants i oxigenem els sentits. Quan acariciem el temps amb els llavis, l’obliguem a afluixar el ritme, l’estirem fins a límits impensables i n’extraiem serotonina. Val la pena intentar-ho.