Full, igual que ‘foli’, prové del llatí fŏlĭum. Quan parlem d’un full ens referim a un tros de paper rectangular. En canvi, fulla ve del llatí fŏlĭa, s’usa per designar les ‘fulles’ de les plantes. Tenim frases fetes amb ambdues paraules. Diem que ‘girem full’ quan volem deixar enrere alguna cosa, quan volem passar d’una idea a una altra, o bé quan volem canviar de conversa o de pensaments. Per altra banda, ‘tremolem com una fulla’ quan tenim molt de fred o simplement tremolem molt. A més de confusions amb el gènere, també podem errar-nos amb les paraules ‘homòfones’, és a dir, que tenen el mater so (en català central) però que s’escriuen de manera diferent. No és el mateix ‘fullejar’ (que ve de full) que ‘follejar’ (que ve de foll). Perquè fullegem un llibre quan en passem els fulls sense fer-ne una lectura contínua; ben diferent de quan follegem, és a dir, quan embogim o ens trastoquem. Ai les ‘follies’... compte de no ‘enfollir’ gaire! No podem acabar sense citar J.V. Foix:

‘És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina’