Un càbio és «una biga mitjancera o relativament petita [de fusta], especialment cada una de les que van col·locades de través damunt les jàsseres [que són les bigues més gruixudes que sostenen altres bigues; és a dir, les bigues mestra] per sostenir un sostre o teulada». La paraula càbio no surt en el diccionari normatiu ni en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. La definició bàsica, sense claudàtors, l'hem tret del significat de cabiró, del Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll, que recull «càbiro o càbio» amb el significat de 'cabiró'. La forma cabiró, diu Joan Coromines, «és avui la forma quasi general en el nostre domini lingüístic, car si bé a l'entrada d'Andorra (Arcavell) l'àrea s'interromp –allí se sent càbiros per cabirons–, després continua de nou cabirons al llarg de la carena pirinenca fins arran de Benasc (a Fontjanina)». La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana recull tanmateix càbio (no càbiro) com a unitat pròpia «de l'àmbit estatal andorrà». La forma prioritària és la general cabiró. Relacionat amb tot això us he de citar Joan Sans Urgell, cap del Servei de Política Lingüística. Sans Urgell va participar en les Segones Jornades de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans a Andorra l'octubre de 2007 i ja va esmentar càbio: «... mots com càbio 'cabiró' o paniquesa 'paniquera, mostela', proposats per al DIEC2 i rebutjats, potser no haurien de figurar en aquesta llista» [l'autor es referia a la llista de mots d'Andorra proposats per entrar al diccionari normatiu]. Aleshores semblaven prioritàries altres formes més usades, més enllà de càbio, com ara aixarnola o buner. El meu agraïment a Joan Sans Urgell, per la informació que m'ha facilitat i per la bona feina al capdavant del Servei de Política Lingüística.