El buner és la persona que toca la buna, que és un instrument aeròfon de què vam parlar abans d'anar de vacances. Buna surt en el diccionari i buner, no. Tampoc buner no surt en el Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover Moll, ni en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Però tant buna com buner, surtin o no surtin en el diccionari, són paraules d'Andorra. Un dels significats del sufix -er es refereix al 'professional de': fuster, rellotger... i tants com convinguin fins arribar al buner. El buner més conegut de les valls d'Andorra és sens dubte el d'Ordino. En el llibre Llegendes d'Andorra, Àlvar Valls i Roser Carol expliquen la història d'aquest músic andorrà. Resulta que un bon dia la gent de Canillo va decidir contractar el buner d'Ordino, que era el més famós de l'època, perquè amenitzés el ball de festa major. L'home va sortir ben d'hora d'Ordino però a l'hora del ball encara no havia arribat a Canillo. Es veu que a mig camí, s'havia trobat una bandada de llops i, per descomptat, havia corregut a enfilar-se a un pi. Mentre hi pujava –diu la llegenda–, la buna se li va quedar atrapada entre les branques. Ja teniu, doncs, el buner barallant-se amb les branques de l'arbre per desenredar l'instrument. I fent tots aquests moviments, de la buna en va sortir un so tan i tan aterridor que les bèsties van fugir ben de pressa. El buner va acabar arribant (tard) a la festa de Canillo. Alguna versió de la llegenda diu que, durant el camí, no va parar de tocar la buna, no fos cas que els llops s'hi repensessin. L'última trobada de buners, la catorzena, va tenir lloc a Ordino l'agost del 2015. Potser algun dia se n'hauria de reivindicar una nova edició.