En el llibre Llegendes d'Andorra, Àlvar Valls i Roser Carol defineixen molt bé la paraula buna: «És el nom que prenia a les contrades pirinenques l'antic instrument de vent també conegut com a cornamusa, gaita o sac de gemecs». El Termcat hi afegeix tres sinònims complementaris: bot, xeremies i manxa borrega. Si en té de noms, la buna, arreu del món. La Viquipèdia en recull un gavadal, segons si l'instrument és més gran o més petit, segons el nombre de bordons, el tipus de tubs proveïts de forats que fan la melodia, etc. Que si a Irlanda, a Letònia i a Txèquia. Que si a Malta, a Grècia i a l'Iran. També a l'Índia i al nord d'Àfrica. La paraula buna surt en el diccionari de Pompeu Fabra, de 1932, amb aquesta definició: «En alguns contrades, el sac de gemecs». Ara sabem que Andorra és una d'aquestes contrades (Joan Coromines hi afegeix la conca de Tremp i Segre Mitjà). Però buna tenia un altre significat per a Fabra i, molts anys més tard, per al Gran diccionari de la llengua catalana, d'Enciclopèdia Catalana: cadascun dels tubs que pengen del bot d'un sac de gemecs, tret de l'únic que està proveït de forats, que produeixen un so greu continu. S'hi referien de manera semblant els diccionaris del segle xix. I d'on ve la paraula buna? Doncs de la forma bonir, del llatí bombire, que vol dir 'fer una remor sorda i contínua'. El que importa és que buna és paraula d'Andorra i que la persona que toca la buna, com veurem la setmana que ve, és el buner.