Gran prové del llatí grandis i en sentit literal significava ‘grandiós, d’edat avançada’. Entenem que una cosa és gran quan té unes mesures considerables, quan excedeix la mida o el grau ordinaris, usuals, en dimensions superficials, capacitat, quantitat intensitat. Per tant, és un adjectiu que es relaciona sobretot amb l’extensió i l’espai.

En canvi, gros prové de grŏssus ‘gras; gruixut’. Diem que una cosa és grossa quan té un volum considerable, que ultrapassa el volum ordinari. D’aquesta manera, podem dir que gros es relaciona amb el volum.

Ara bé, la frontera entre gran i gros és força fina i ens pot generar certs dubtes perquè no sempre és clara.

Podem dir que una sala, un pis, una illa o una plaça de pàrquing són grans perquè en aquests casos gran fem referència a l’extensió o a l’espai. A mesura que creixem ens anem fent grans; però quan arribem a una edat avançada, llavors ja parlem de la gent gran. A més, quan una persona ultrapassa el nivell ordinari quant a dignitat o mèrits, diem que és un gran savi o una gran poetessa. 

Quan parlem d’un dit, un llibre o uns tomàquets, direm que són grossos perquè ens referim al volum. Per extensió, quan estem afligits és perquè tenim una pena molt grossa, quan ens fan una mala passada ens exclamem perquè ens l’han feta grossa! i davant d’una desgràcia o un daltabaix diem que n’ha passada una de grossa. Quan parlem de bitllets direm que en tenim un dels grossos (i no dels grans) perquè les sumes de diners són grosses.

En certs casos podem usar tant gran com gros, segons com veiem l’objecte. Per exemple, una flassada pot ser gran si la despleguem (extensió), o grossa si està plegada (volum).

A més, cal tenir en compte que en certs contextos podem fer servir adjectiu més precisos. Unes cames poden ser robustes i un petó pot ser fort o sorollós.