És el primer verb d'aquesta sèrie, el primer dels tres que el tercer volum de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, recull com a propis de l'àmbit estatal andorrà. Els altres dos verbs són desempanar i empunyar, que veurem més endavant.

Em sembla que botir té una història fàcil d'enfilar. L'explico en dos passos.

Primer. Resulta que un dels significats que recull el diccionari és 'una cosa, inflar-se fins a posar tibant la pell' (el verb botir, aleshores, és pronominal: botir-se): les parts del cos, per exemple, es poden botir. La cara de qui passa galteres es boteix. També amb aquest significat podem dir embotir-se.

Segon. Agafeu la cara de qui s'emprenya de valent, que s'assembla una mica a la de qui passa galteres. Si ara mateix no us en ve cap imatge, penseu en algun personatge dels còmics de Francisco Ibáñez, vermell de tan enfadat, amb un globus on hi ha dibuixats un porc, un burro, un llamp, un signe d'exclamació... ¿Oi que la cara, o tot ell, també es pot botir en aquest context d'enuig? Doncs ja hem arribat al significat de botir que, segons la Proposta, és propi d'Andorra: 'enutjar-se'.

Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra) explica que botir vol dir 'fer morros, enfadar-se molt'. I hi afegeix que la canalla sol inflar les galtes quan s'enfada. El diccionari normatiu, tanmateix, sorprèn perquè no n'indica l'especificitat andorrana. L'última accepció de botir és, en aquest cas, 'enutjar-se': Es boteix per no-res.