Posar prové de la forma pausare, amb el sentit ‘d’aturar-se o cessar' que alhora deriva de pausa 'parada, deturada'. En canvi, el verb pondre ve del llatí pōnĕre, posĭtumque significava 'posar’. Ara bé, el verb posar va substituir moltes de les funcions de pondre de manera que actualment només parlem de pondre quan ‘els ocells fan els ous’ o quan ‘desapareix el sol a l’horitzó al capvespre’. Recordeu que les formes del participi de pondre són post, posta, postos i postes i, per tant, no direm mai que ‘el sol s’ha posat’ sinó que direm que ‘el sol es pon’ perquè al capvespre quan el sol se’n va podem veure ‘una posta de sol’. I quan una persona té molta sort i tot li va bé, direm que totes li ponen. Pel que fa a la locució posat que, hem de tenir en compte que té un valor condicional i no pas causal. És sinònim de ‘si’, ‘en el cas que’o ‘suposant que’. Per tant, podem dir: ‘Posat que rebéssim tots els documents podríem valorar la proposta’però no és correcte si s’usa amb valor causal: ‘Posat que no hem rebut tots els documents, no podem valorar la proposta’. Finalment, també cal tenir en compte que no ‘posem cara de felicitat’, sinó que ‘fem cara de felicitat’perquè ‘fem bona cara o mala cara’.