Amb els Ulls ben oberts

Recomanats

Història, art i tecnologia es van fondre en un mateix pla quan la llum del sol va apagar la façana de la Casa de la Vall. Tret de sortida a una nit on, creació, línia i color eren al centre de totes les mirades.

El Festival arribava a la seva recta final i ho havia de fer posant el llistó ben alt a les properes intervencions culturals previstes per les properes setmanes. Nit de celebracions, de tancament i converses entre artistes, una nit per perdre’s entre jardins i carrerons però per no perdre’s mai més. La implicació entre creadors i distribuïdors era total i va quedar demostrat quan la il·lustradora andorrana, Carol Garrido, va projectar i acabar en directe un mapping commemorant els 600 anys del Consell de la Terra. Cada píxel desprenia aquell to de nostàlgia de la història viscuda i alhora, despertava en l’espectador, atònit, les ganes de seguir asseguts a aquella plaça tota la nit. La seva obra va donar pas a joves creadors que van deixar volar la seva imaginació, i en el somni de ser un gran artista, van decorar la façana en qüestió amb flors, personatges d’animació i paraules. L’artista havia contagiat la màgia als deixebles i el públic, enganxat. Vivim en un món raptat per pantalles, en què les històries de la ficció prenen més importància que la pròpia realitat. Curtmetratges, llargmetratges, videoart o il·lustracions arriben a tots els públics en un moment en què l’art contemporani que s’exposa a les sales d’arreu del món està tan conceptualitzat que s’allunya, almenys en aparença, de l’espectador; sent en essència per a uns pocs privilegiats. La il·lustració en canvi és l’art del poble, de les masses, d’aquells que encara busquen en l’obra d’art que sigui ben feta, amb una paleta de colors que els emocioni i una temàtica fàcil de deduir. De la mateixa manera, les escultures al carrer no poden no triomfar; trenquen les barreres dels museus, de la línia que no s’ha d’aixafar i permet que l’individu formi part de l’obra, una experiència que s’ha de viure almenys un cop a la vida i permet fer créixer la definició de cadascú de què és l’art. En aquest sentit l’encert de l’organització ha estat total. Art al carrer, art per a tothom i sales plenes d’obres de molta qualitat i converses entre creadors i espectadors. Només ens permetrem fer un petit comentari de cara a pròximes edicions, Dorothy no es perdia en un món desconegut perquè seguia les rajoles grogues, en canvi ahir calia estar amb els ulls ben oberts sinó molts escenaris quedaven amagats en la foscor dels camins entremitjos. Sort de l’ajuda dels excel·lents voluntaris que et guiaven en el viatge. L’ambient hauria de ser total, així seguidors, curiosos i passejadors  arribarien allà on tot està preparat i pensat per fer-los descobrir i gaudir de la qualitat de les obres que arriben a Andorra, cada any, per l'Ull Nu.