Cares enmig de l'aigua

Janet Frame


Editorial: Trotalibros

Una bona sacsejada...

Ara fa un any ens n’alertaven, l’intent de suïcidi en adolescents va augmentar un 27% durant l’any de la pandèmia. Quan es tracta de persones, no m’agrada parlar de percentatges a l’engròs però en aquest cas és important tenir-ne en compte les dades. Per fer una comparativa, el 2021 van morir a Catalunya per accident de trànsit 204 persones, moltes, masses; però més del doble, 556, es van prendre la vida. I malgrat tot, socialment encara no es pot parlar obertament sobre el fet d’anar al psicòleg o al psiquiatre. Ara per ara, només hi ha la política del silenci, amaguem-ho no fos cas... i per darrere, les enraonies.

Quan et fa mal el genoll vas al traumatòleg, quan et va mal el queixal vas al dentista i quan et fa mal al cor... què fas? No ens han ensenyat a exterioritzar els sentiments, per tant, a priori l’instint és amagar que defalleixes, perquè tot passarà, són èpoques. Ara bé, els valents, els que fins ara s’atrevien a anar a l’especialista abans del nou decret, havien de pagar uns 60 euros l’hora de visita, cosa que no era a l’abast de totes les butxaques. A més, les assegurances mèdiques de poc serveixen en aquests casos, no cobreixen res que es relacioni amb la ment. No fos cas... Tot plegat, fa que s’estigmatitzin encara més els trastorns psicològics. I qui dia passa, any empeny.

Fins que et topes amb Cares enmig de l’aigua i recordes el poder aquell que té la literatura, la força poder tractar qualsevol tema sense embuts i que sovint sense el sedàs de la ficció som incapaços d’abordar. L’editorial que ens ha ofert aquesta joia de Janet Frame, ara sí: en català, és Trotalibos. Vagi per endavant que no és una història còmode, perquè la protagonista, Istina Mavet, ens narra la rutina d’un manicomi als anys 50 del segle passat, amb tot la duresa de la degradació que patien els pacients i amb l’horror que implicaven les teràpies d’electroxoc: “I el segon pavelló era la meva por més gran. T’hi enviaven quan ‘no creies’ o si un tractament continuat amb electroxoc no et produïa una millora que es valorava sobretot en funció de la teva submissió i la teva obediència diligent a les ordres que se’t donaven”. Un cop dins el frenopàtic, la persona quedava anul·lada, les infermeres tractaven les pacients amb desdeny, amb una falta d’humanitat que fa esfereir. I els metges, ells sempre homes, jugaven a fer de Déus. A tu, que no ets prou submisa, t’operarem, et farem una lobotomia i així seràs més dòcil.

I malgrat que Istina Mavet és un personatge fictici, hi veiem força paral·lelismes en la vida de Janet Frame. De fet, l’escriptora es va salvar d’una lobotomia després d’escriure The Lagoon and Other Stories, cosa que corrobora el poder sanador de lectura, la capacitat de guarir-nos a través de les paraules. Després de l’èxit d’aquest recull de relats, l’escriptora neozelandesa es va establir a Londres, però sovint feia estades a Eivissa i Andorra. I de fet, a les seves memòries, An Angel at my Table dedica un breu capítol al seu pas per Andorra.

Cares enmig de l’aigua és la història d’una dona que va patir i és també el relat de moltes persones que van ser maltractades en un temps en què els que tenien malalties mentals feien nosa. Istina Mavet ens explica els seus turments en primera persona, la duresa de viure del dia a dia tancat en un manicomi, amb tots els traumes que això comportava. Sobta la lucidesa de la protagonista, en alguns moments m’ha recordat l’Esme Lennox de la Maggie O’Farrell; i de fet, la protagonista em semblava tan serena que m’he arribat a qüestionar si és el boig era el pacient o el personal sanitari que maltractava aquelles persones. Perquè que malgrat que el pacients cridin i gemeguin, malgrat els moments d’emboirament i els daltabaixos emocionals, són persones que clamen afecte i sol·licitud, ens explica l’Istina. I és que a través de la vivència i el patiment de la protagonista el lector no pot evitar empatitzar amb els pacients. Quan veus que el seu gran tresor és una minsa bosseta de roba, quan l’única esperança és una conversa sobre unes fotografies amb el metge no pots fer veure que això no existeix.

Jan Arimany sempre clou els seus llibre amb un epíleg. És la cirereta del país, i de fet, quan has llegit més d’un llibre de Trotralibros notes que t’ha aviciat, perquè esperes amb avidesa la seva pinzellada final. Jan, permet-me que subscrigui les teves paraules perquè això és literatura real “la que et porta a plantejar-te coses que no t’hauries plantejat mai per tu mateix, la que et desperta....”. Gràcies, Trotalibros, per aquesta sacsejada!

Per Maria Cucurull