La Policia de la Memòria

Yoko Ogawa

Nova ressenya, he vist que ha just ha sortit aquest mateix any en castellano (quina casualitat!)... fins ara només hi era en japonès/anglès però en català no l'he trobada :/

Potser una de les novel·les més estranyes que he llegit en anys i que em recorda vagament a 1984 (ja que és una distòpia amb un govern dictatorial) i moltíssim a The Metamorphosis.
Se'm fa difícil de valorar, sé que m'ha agradat però al mateix temps m'ha deixat un sabor amargant a la boca, un sabor que apareix bàsicament per com acaba el llibre. Potser, és simple frustració de no tenir respostes a les preguntes que m'anava fent al llarg del llibre.

La narrativa de Yōko Ogawa és deliciosa, és tant fantàstica que de vegades em sentia totalment absort i veient clarament els objectes i personatges que descriu. Escriu d'una manera molt senzilla però que sembla una narrativa feta poesia, que sembla que les pàgines tinguin música i aconsegueix que hi hagi una subtil tensió en totes i cadascuna de les pàgines. Una tensió que és molt i molt subtil i que és bàsicament fruit de la protagonista i de com tot el seu entorn és descrit.

El més especial de la novel·la i el que m'ha deixat en aquest estat de saber i no saber com valorar-la és [spoiler] la senzillesa de la trama, la zero resistència de la població a la repressió, la complicitat de la resta d'habitants de l'illa i especialment la seva inactivitat davant segrestos en ple dia i la destrucció de tot allò que en algun moment vas estimar. 
És una crònica d'una mort anunciada, d'una mort en apatia, sota un sistema repressiu, arbitrari i absurd. És la descripció del que passa quan et treuen el lliure albiri i la força a fer front a les injustícies [spoiler].

És un llibre que recomanaria a tots els i les revolucionaris/es de sofà, per a que entenguin com poden acabar si no surten al carrer.

 

Per Pere Sanmartí.