Ombra i Os

Leigh Bardugo


Editorial: Edicions 62

Tenia aquesta trilogia pendent de feia temps i ara que és estiu i em venen de gust algunes lectures més fàcils vaig decidir començar-la.
He de dir, d'entrada, que al pensar la valoració estava indecís entre posar-li 2 o 3 estrelles, perquè?

Tot i la recomanació rebuda per llegir la trilogia i el hype generat amb la sèrie de Netflix (que sembla ser que és una barreja d'aquesta trilogia i la duologia Six of Crows) he aconseguit evitar spoilers i veure'm intoxicat amb l'entusiasme dels fans del "Grishaverse" i he encarat el llibre des de pràcticament la posició de zero coneixement.

La novel·la es llegeix molt ràpidament i no m'he avorrit en cap moment, de fet en algunes part l'he disfrutat i tot, però hi ha una sèrie d'aspectes de la trama i de l'escriptura que han provocat una rebaixa del nivell general. De fet, m'ha costat reconciliar el fet que la primera part de la novel·la amb prou feines s'aguantés i que al mateix temps hagi gaudit força amb la segona part.

La incorporació d'elements del folklore rús i d'una mena de societat Tsarista em patina enormement en un món suposadament fantàstic i no lligat al nostre. Simplement sembla que l'autora volia usar conceptes russos però sense entendre res del folklore (tot el contrari, per exemple, del que passa a la trilogia La Nit d'Hivern de Katherine Arden), i sense posar-hi massa imaginació (Tsibeya és clarament Sibèria, Su Han seria una Xina alternativa i Fjerda és una Escandinàvia alternativa, etc).
Trobo que l'ús d'aquests elements, paraules i conceptes és bastant barroer i l'autora no aconsegueix que quedin incorporats com a part del món sinó que es veuen clarament forçats.
El que si és un èxit de la Leigh Bardugo és la creació del concepte dels Grisha i la barreja entre tecnologia i màgia (ciència petita) i la coexistència forçada entre un cos militat tradicional i el cos militar màgic.

La trama té una progressió i ascendència que, malgrat que a estones és massa clixé, fa que tingui ganes de llegir els altres dos llibres; però altre cop té força mancances: a destacar el triangle amorós típic i tòpic en que es troba una protagonista extremadament naïf (malgrat les circumstàncies vitals), tant naïf que sembla impossible.
Més d'un cop m'he trobat en la situació de pensar: "hola? perquè Alina fa això i no allò?", "perquè no agafa el rifle quan clarament podria haver-lo agafat?" trobo que hi ha una sèrie d'elements de la trama que només s'aguanten gràcies a que la protagonista és naïf o directament curta de gambals...

És per aquestes raons que no em decidia entre 2 o 3 estrelles. Al final he decidit posar-ne 3 perquè obviant les referències russes i les mancances de la trama inicial, la novel·la acaba deixant-me amb un regust de més. Veure'm com evoluciona als altres dos llibres!

 
Per Pere Sanmartí