El temple dels pobres

Alfred Bosch


Editorial: Columna
Pàgines: 510

La Sagrada Família, una de les obres més colossals que mai s'han fet, i no des del punt de vista arquitectònic només, sinó també per tot allò que significava, tot allò que no es podia veure ni palpar.

El temple dels pobres és una fotografia feta novel·la de l'aventura de la construcció de la Sagrada Família, des dels seus inicis amb un equip motivat, treballador i engrescat encapçalat pel gran Gaudí fins al seu declivi total durant la Guerra Civil Espanyola. Un retrat que, dit de passada, és gairebé una biografia dels darrers anys de l'arquitecte, quan la seva decadència personal (deixat, sol, gairebé com un rodamon), coincidia amb les hores més baixes de la ciutat, i de la seva gran obra mestra.

Entre la gran família que aixecava el temple, un matrimoni peculiar sobresortia. Ells i el seu fill es van fent grans a l'ombra de la construcció, amb desenes de personatges que apareixen i desapareixen durant el llibre que eren o passavolants o fixes d'aquell escenari tan particular. Una pel·lícula feta llibre al voltant de les relacions dels treballadors de l'obra, les d'una ciutat immersa primer en el reclam per millorar els drets laborals, el pistolerisme, la dictadura de Primo de Rivera, la República, l'alçament militar, la crua guerra i finalment la dictadura.

I mentrestant, els personatges que van creixent, morint alguns, naixent-ne d'altres i en definitiva, intentar sobreviure en un ambient complicat i fer que la Sagrada Família s'aguanti d'dempeus en una Barcelona subversiva, una plena de bombardejos o una de feixista. Uns personatges ben traçats, divertits, i tan ben explicats que els pots posar cara, fisonomia i caràcter com si els coneguessis. Et fan somriure i et fan patir, especialment quan arriba la guerra i són víctimes de la repressió franquista, però abans del desori d'un antifeixisme desorganitzat, caòtic i ple de bergants que volien fer la seva llei particular sota el paraigua d'una suposada llibertat, perquè com deia la meva tieta, a la guerra tots van fer barbaritats, fins i tot els "nostres".

De fet, el llibre ho explica molt bé, i perdoneu-me que en copiï un fragment aquí, però crec que s'ho val per explicar-ho: "Com la paràbola que sempre explicava mossèn Parés, EPD, aquella de l'elefant. Es veu que en temps de Jesús (qui tingui orelles que escolti) hi havia cinc cecs i els van portar on hi havia un elefant. Aleshores els van dir que toquessin allò i diguessin què era el que palpaven. Un va tocar l'espatlla i va dir que era un mur; un altre l'ullal i va pensar que era una espasa; un la trompa, i es va espantar perquè li va semblar una serp; el quart va ensopegar amb la pota, i va dir que era un arbre, i l'últim va tocar la cua i va jurar que es tractava d'una corda. El capellà explicava que l'elefant era com Déu; nosaltres, els cecs, el vèiem diferent perquè n'apreciàvem només el trosset que ens havia tocat. Doncs això va ser la guerra. Per a uns allò era la revolució, per a uns altres l'hora de la revenja, per a alguns buscafortunes una gran oportunitat, per a molts un turment inacabable, i encara per a molts més, la fam i la mort. Només en una cosa coincidíem tots, i és que anàvem a les palpentes, tocant la part que ens havia correspost. La guerra ens feia cecs a tots."

Jo al llibre li posaria un 8 sobre 10, si he de trobar-li alguna cosa dolenta és que hi ha trossos on no passa acció que durant força temps, mentre que altres on realment passen coses interessants amb una pàgina l'autor se'ls ha fos. Però malgrat això, 100% recomanable. Us agradarà si us entusiasme Gaudí, les novel·les de patiment personal o les que parlen d'aquella Barcelona que ja no hem viscut. Possiblement, si us agrada en Rafel Nadal o l'Andreu Claret.