La llengua materna, sense cap dubte forma part de la nostra identitat, eixa ingràvida motxilla que sempre duem carregada a l’esquena, eixa lluerna que a tota hora portem encesa dins del pit i que mai no s’apaga

Juanjo Castelló Poeta. Autor de 'Generació AZ'

Poesia

"La llengua materna, sense cap dubte forma part de la nostra identitat, eixa ingràvida motxilla que sempre duem carregada a l’esquena, eixa lluerna que a tota hora portem encesa dins del pit i que mai no s’apaga"
"La llengua materna, sense cap dubte forma part de la nostra identitat, eixa ingràvida motxilla que sempre duem carregada a l’esquena, eixa lluerna que a tota hora portem encesa dins del pit i que mai no s’apaga"

Marinada Edicions torna a la palestra aquest Nadal. I ho fa amb la presentació del segon llibre de la seva col·lecció poemitza'm, amb el poemari de Juanjo Castelló Generació AZ. El llibre, que ja és a la venda, es presentarà aquest dimecres a dos quarts de vuit del vespre al Museu del Tabac, que reobra per aquesta presentació. 

 

- Per al lector que no us conegui, com definiríeu la vostra poesia?

La meva vida professional va estar dedicada a una tasca tan allunyada de la poètica com és el món de la banca. I és clar, u no pot renunciar, després de més de trenta anys d’ofici i d’aprenentatge, a l’ensenyament rebut al sector financer. Potser per aquest motiu, crec que un dels atributs essencials de la poesia ha de ser l’eficiència. I sempre procuro que la meva sigui el que podríem dir una poesia eficient, entenent aquest concepte com la capacitat d’obtenir el màxim d’ingressos en el lector o oient (sentiments, emocions, vivències, records…) amb la mínima despesa de recursos (paraules, versos…). El poema ha de tenir les paraules i els versos justos, ni un de més ni un de menys. Indubtablement, l’eficiència ens conduirà a l’altra gran qualitat de la poesia que, per a mi, no és altra que l’exactitud, la precisió. La magnífica definició de poesia d’Antonio Machado: “palabra esencial en el tiempo” fa referència precisament a aquests atributs.

El poeta ha d’intentar sobretot comunicar, en conseqüència ha de fer partícip al lector, mitjançant paraules precises, senzilles i intel·ligibles per tal de fer possible la comunicació. Malauradament, encara perviuen tòpics que identifiquen la bellesa de la poesia amb una certa cursileria.

Em reafirmo amb el que va dir en Pere Rovira a una presentació a la Fundació Joan March: “Als meus poemes no trobareu aquelles paraules que tenen un significat només conegut pel poeta i dos o tres privilegiats que van tenir la fortuna de llegir-les abans i la sort de recordar-les després”. Tampoc hi trobareu frases malsonants ni paraules grolleres, però, sí, alguns termes i expressions —molt poques— de la variant valenciana i balear de la nostra llengua comuna. Són molts anys els que he passat en aquestes estimades terres. I ho considero una sort i una riquesa.

 

- Quins són els temes universals que hi tracteu?

Com sol fer el director de cinema valencià, Luis Garcia Berlanga, a Generació AZ, igual que a les seves pel·lícules, se superposen alguns temes. Podríem definir el llibre com un poemari biogràfic on es barregen episodis de la vida personal, la del Juanjo Castelló, i de la vida col·lectiva, la de la seva generació. No és trivial aquest aspecte. Perquè, entre altres coses, el caràcter necessàriament narratiu ha determinat que alguns poemes, sense perdre la senzillesa i la precisió, siguin més llargs que els que fins ara havia escrit en castellà.

Hi ha un altre tema que subjau en quasi tots els poemes, què no és altre que el pas inalienable del temps i, per descomptat, la comparació inevitable del present i el passat a través d’un personatge entranyable: la iaia.

Tot això —i no voldria ser pedant— reforça la definició de A. Machado que donàvem abans i les seves paraules posteriors: “El poeta debe profundizar en la esencia de las cosas captando el fluir temporal”.

 

- Hi té importància la mètrica?

Moltíssima. Li agraeixo la pregunta. Sempre procuro cuidar-la. Potser perquè soc un enamorat de la música, també soc molt respectuós amb la mètrica. Al capdavall, no deixa de ser una eina que facilita arribar al ritme, que, juntament amb la senzillesa i la precisió, conformen les qualitats essencials de la poesia. La mètrica ens ajuda, igualment, a combinar la paraula i el silenci, factor primordial per aconseguir una bona composició poètica.

Un dels poemes de Generació AZ es titula Voldria ser músic, una de les meves frustracions. La manera que he trobat de superar-la és fent dels versos la partitura del poema. L’estrofa final del poema al·ludit il·lustra aquesta lluita interna:

Escric, iaia, i et llance una pregunta:

¿són música

els poemes concebuts

abans de ser paraula?

 

- La vostra obra majoritàriament és en castellà. Quan escriviu en valencià, el lector podria estar descobrint potser un Castelló més íntim? Per què? En què ho notaria?

La llengua materna, sense cap dubte forma part de la nostra identitat, eixa ingràvida motxilla que sempre duem carregada a l’esquena, eixa lluerna que a tota hora portem encesa dins del pit i que mai no s’apaga. És com l’ADN de l’ànima, o millor encara, com el còdec QR que ens identifica. Per tant, atesa la seva pregunta, el Castelló més íntim no es pot trobar sinó escrivint en la llengua dels seus pares, en la nostra, en la de tots els Països Catalans i per una senzilla raó: el vehicle més adient per a transmetre els sentiments és aquell que ja vàrem escoltar a la mare quan ens donava el pit.

Jo, i la majoria de membres de la generació AZ, aprenguérem dues llengües totalment asimètriques: la de la casa i el carrer, que era la llengua materna; i la de l’escola i l’ensenyament, el castellà, que era la llengua de la cultura. És un conflicte tractat meravellosament per l’Angelina Gatell en La veu perduda, poemari molt recomanable escrit per l’autora també a una edat avançada. Al pròleg el mestre Joan Margarit recull un paràgraf de la carta que en Salvador Espriu va adreçar a l’Angelina i que és el motiu del títol, La veu perduda: “Lástima que por culpa de las circunstancias nuestralengua haya perdido una voz como la suya”.

En el meu cas particular, pot ser que perdi riquesa lèxica respecte al castellà, però, indubtablement, la meva poesia guanya en sentiment i intimitat. La torna la pago molt a gust.

 

- Quins motius duen un alacantí, que acabava de presentar un altre poemari en català aquest mes d’octubre, voler editar al Pirineu? Heu trobat diferències en el treball i l’acollida editorial?

Seguint l’argumentació anterior, la llengua comuna sempre ens agermana i per a un murer (de Muro d'Alcoi) és una satisfacció i un orgull editar a un país al que sempre he admirat i que visitava amb molta freqüència durant els nou anys que vaig viure a Sabadell. Fer-ho, a més, de la mà de Marinada Edicions i d’en Joan Ramon Marina, m’ha permès trobar-me com a ca meva. Vull posar en relleu la professionalitat de tot l’equip i l’acurada predisposició i savoir-faire en totes les tasques d’edició, correcció lingüística i assessorament poètic inclosos.

Del temps que vaig treballar a l’empresa —pública i privada— vaig aprendre que per a dur a bon terme qualsevol projecte cal tenir la col·laboració d’un bon equip, del millor equip. Els llibres no són excepció. Un poemari en eixir via PDF de l’ordinador de l’autor cap a l’editor, deixa de ser una iniciativa individual, personal, per a esdevenir una proposta coral, col·lectiva.

Pel que respecta a les diferències entre editorials, només dir que n’he trobat poques perquè l’editora de l’altre llibre en català, L’àtic, publicat el 9 d’octubre d’enguany, és també una empresa petita i familiar dirigida per un gran poeta, com és el cas del Joan Ramon, que escriu i edita només en la nostra llengua.

 

- Ens ha sobtat la portada del llibre, tenen importància els peus en el vostre imaginari?

Des del primer moment que vam contactar telefònicament el Joan Ramon Marina i jo es va establir entre tots dos una complicitat estètica molt propera. El primer sorprès en veure la portada del llibre vaig ser jo. Resulta que he escrit dos poemaris en castellà què, amb un tercer que estic enllestint, formaran una trilogia dedicada al meu avi matern, mestre sabater, que gira al voltant de les sabates.

D’altra banda, la portada de Generació AZ, com és obvi, està íntimament relacionada amb la imatge del món del calçat i les seves connotacions semàntiques. Val a dir que de vegades la poesia té aquestes coses que podríem qualificar de màgiques. Així ho demostra que als dos últims versos del primer poema es barregen els conceptes de peus i sabates, atorgant-li a les segones qualitats pròpies dels primers:

En un seient de l’estació, Magritte, bocabadat,

contempla com li creixen dits a les sabates.

Vull fer menció també a una expressió mallorquina: mostrar els peus. S’empra quan per un descuit mostrem, en contra de la nostra voluntat, un secret, una malifeta o qualsevol altre esdeveniment que volíem mantenir ocult. La portada, a més d’original, la trobo molt encertada pel fet que mostra al lector uns peus nus, sense cap artifici, que l’estan mirant fixament, com la poesia del Joan Ramon i la meva pròpia que miren fit al lector i ho fan despulladament, sense amagar res: així ho sentim i així ho diem.

Un quart i últim matís: els peus de la portada estan recolzats a terra, fidel reflex també de la nostra manera d’entendre la poesia. La de Marina i la de Castelló. Els poemes mostren la nostra realitat, la nostra veritat. El primer lector sempre som nosaltres mateixos. I no volem fer-nos paranys en el solitari. En tot cas, de tant en tant, deixem una escletxa oberta a la versemblança.