Una empresa és com tenir un fill, que neix, creix i té etapes com pot tenir una criatura

Mireia Garcia Empresària

Enterprising Women Lab

Una empresa és com tenir un fill, que neix, creix i té etapes com pot tenir una criatura
Una empresa és com tenir un fill, que neix, creix i té etapes com pot tenir una criatura

Hi ha mans que fan màgia. Les de la Mireia ho són. Ella és la responsable de la restauració de moltes de les peces restaurades (o en vies de restauració) que hi ha a Andorra: Casa Rossell,  Ràdio Andorra, el romànic,... qualsevol cosa que s'hagi de restaurar, confiar en ella és garantia d'èxit. Fa més de 10 anys va crear Retoc, una empresa de restauració que s'ha encarregat de centenars de recuperacions de productes amb interès històric del nostre país. 

Ets emprenedora però tens un negoci que podries fer des de dins l'administració sense complicar-se la vida a nivell empresarial.

- Totalment cert, i de fet ja ha passat, ja he renunciat a places de restauradora dins l'administració, i ho he fet perquè el primer cop que em va sortir l'oportunitat ja havia muntat l'empresa. Vaig pensar que la meva aposta era prou seriosa com per no deixar-la de banda per aconseguir una feina fixa. Al cap d'uns anys em va tornar a sortir l'oportunitat i vaig dubtar-ho, però finalment vaig decidir seguir amb el meu projecte. Una empresa és com tenir un fill, tinc dues filles naturals i un fill empresarial, que neix, creix i té etapes com pot tenir una criatura, i cal destinar-li molt de temps i energia també, però el resultat val la pena. Finalment vaig declinar-ho perquè el tarannà de funcionari no encaixa en la meva manera de ser, perquè si ho fos, em generaria impotència i malestar massa sovint.

 

-El teu principal client però, és l'administració pública

-Sí, el govern externalitza una sèrie de projectes i això és el que realment em va fer dir per no a entrar al funcionariat, si igualment pots fer la feina que t'agrada però decidir moltes coses de com fer-la, a la teva manera, al final hi ets igualment però des de fora. Ideal. Durant molt temps no ha estat el meu principal client, però sí que és cert que el govern em genera feines de llarga durada, que per a una empresa petita és molt bo.

 

-Quadres, mobles, vestits, maquinària,... toques de tot!

-El que més m'agrada és restaurar escultures, és la meva especialitat. Però en realitat m'agrada anar variant de projectes i tinc l'oportunitat de fer-ho. Intento no dir que no a cap client perquè sé que moltes persones no tindran més opció si no els ho faig jo, i ho deixaran córrer. Però com que no soc especialista en tot, tinc contactes amb especialistes de fora que em permeten oferir resultats òptims per a clients que no cal que marxin d'Andorra.

 

-Ha de ser estimulant anar veient com alternes coses amb valor històric i altres amb valor més sentimental.

-La meva feina és molt maca, rescato coses i les reivindico. Ja siguin coses amb valor històric com coses que no tenen cap valor material però si que el tenen al cor d'algú. A més d'això, com que faig classes puc transmetre allò que m'agrada a les meves alumnes.

 

-Has dit "les alumnes", la restauració és més cosa de dones que d'homes?

-Sí, justament en el món de la restauració i en general de la gestió cultural hi ha més dones que homes. Però al final, els que manen són homes. Es pot comparar amb el ballet. Hi ha moltes dones ballarines i en canvi si hi ha un sol ballarí ell té el prestigi. En el món de la restauració passa el mateix, hi ha moltes dones i quan hi ha un home, ell és "el restaurador", i el coneix tothom. En conec uns quants i són molt i molt bons, però també hi ha dones molt bones que no tenen aquesta projecció. Quan vam fer el desamiantatge de Ràdio Andorra vaig veure-ho clar. Tres dones restaurant un emissor de l'any 39 que fa 13 metres d'ample per 2 i mig d'alt va generar certa desconfiança en alguns homes. Érem dones amb objectes de clau anglesa, de bastida, molta gent no ho va veure malament però una altra pensava que no estàvem prou qualificades pel fet de ser dones. I amb el desamiantatge tres quartes parts del mateix, normalment hi treballen homes, però allà jo hi havia de ser, havia de procurar que aquell patrimoni no es fes malbé durant l'operació i jo amb formació, capacitat i força interior vaig anar a arremangar-m'hi.

 

-Què ha de passar perquè aquestes coses deixin de passar?

-No sé què dir-te, crec que en el meu sector (la cultura) cada dia s'aixequen més veus per preguntar-se perquè sempre hi ha homes en càrrecs de responsabilitat. A poc a poc tot canvia, penso que anem per bon camí. I una de les coses que hem de fer és anar alerta amb la paritat. Hem de posar als llocs de responsabilitat a dones preparades, no "floreros" que hi són només per ser dones i no tenen ni la formació ni l'experiència per ser-hi, només per ser una quota. Això pot fer molt de mal a la lluita que fem des de fa anys, ens pot rebotar.