“A les xarxes socials tens el perill d’acabar sent una caricatura de tu mateix”

Joel Joan Actor

per AMIC

“A les xarxes socials tens el perill d’acabar sent una caricatura de tu mateix”
“A les xarxes socials tens el perill d’acabar sent una caricatura de tu mateix”

L'actor Joel Joan (Barcelona, 1970) mai deixa ningú indiferent. El seu El gran comediant, obra actualment programada al Teatre Goya de Barcelona fins a la primavera, en va ser testimoni l'estiu del passat 2021, quan va ser objecte de polèmica en ser inicialment censurada a un teatre de Badalona després d'un vídeo viral de l'intèrpret a les xarxes socials. Joan, qui reconeix projectar-se en els personatges que escriu, explica ara que s'està "quitant" d'aquesta sobreexposició pública a les xarxes, la qual no li agrada perquè "la pantalla ens està xuclant la vida". Propers projectes? "És molt difícil tirar coses endavant, sobretot si les vols fer en català i catalanocèntriques", opina l'actor, cara visible del sector audiovisual català, entre d'altres, pel seu protagonisme a la ja mítica sèrie Plats Bruts de TV3 i per haver sigut el primer president de l'Acadèmia del Cinema Català.

- Algun cop ha dit que als personatges que interpreta acostuma a fer de vostè mateix. Quan hi ha de Joel Joan al Llorenç Tortosa, personatge que interpreta a El gran comediant?

Resposta (R). Quan fas un paper, sempre busques què hi ha de tu en aquell personatge. Com a actor, un dels exercicis importants és dir: "Què em crida, d'aquest personatge? En què coincideixo? En què no?". En Dustin Hoffman té una frase molt bona que diu que "un personatge és la simbiosi del qual escriu l'autor i de l'ànima de l'autor", una conjugació. Tots els personatges, des dels més psicòpates fins als més bondadosos, tenen coses que coincideixen amb tu pel simple fet que tots som humans i tots compartim el hardware, el programa base. El què passa és que, quan jo escric coses que després interpreto perquè soc tan egoista que em dono feina a mi mateix, és impossible fer-ho des de fora de mi; és a dir, quan escrius una cosa, el teu pensament, o el teu sentit de l'humor està plasmat allà. És per això que en algunes entrevistes he fet aquest comentari, però és que no hi ha una altra manera d'escriure que no segueixi sent sincer. Per això, molts dels meus personatges, des del David Güell de Plats Bruts, fins i tot en Pere Brunet, que també era guionista, com El crac o en Llorenç Tortosa, estan una mica obsessionats per guanyar l'Oscar. Això sí que és un tret (riu).

- Es va inspirar en alguna història determinada per escriure El gran comediant?

R. No, no, no ens vam inspirar en res. Bé, sí, ens va inspirar en Noël Coward, perquè havíem acabat de llegir i treballar en una obra que es diu Present Laughter, que és la història d'un divo, també, i les seves amants i el seu món caòtic i tota la gent que viu al seu voltant, i vam pensar que nosaltres podíem fer també una obra al voltant d'un divo, i en aquest sentit el Noël ens va inspirar. Però va sorgir una mica de fer paròdia, de fer riure la gent a través del divo que tots portem dins, una mica, i que en el cas d'en Llorenç Tortosa és exageradíssim perquè és un home d'èxit, un home a qui tot li ha anat bé a la vida, llavors encara s'ho creu més, i és narcisista... Ho té tot, vaja. És un déu (riu).

- Què li aporta el teatre que no li aporti la televisió?

R. El teatre el què m'aporta és bon rotllo, és benzina. Estar amb el públic i veure que els fas feliços, que s'ho passen bé, que riuen... És molt xulo. La força del directe... És com si li preguntes a un músic: "Què gaudeixes més, la gravació d'un disc o el directe?". Home, són coses molt diferents. Quan fas televisió o cinema és una feina preciosista, de buscar els detalls i de deixar molt bé el producte final. Mentre que el teatre és aquest contacte energètic amb el públic, aquest cordó umbilical que ens lliga a públic i actors, que és fantàstic.

- Es podria dir que el teatre és més real i la televisió més mentida?

R. No, no, no. És diferent. A la televisió, allò que fas tindrà un impacte en l'espectador però el tindrà al cap d'un temps, quan s'emeti o quan s'editi. Però en el cas del teatre hi ha la força del directe, de la cosa efímera. Cada funció és especial, cada públic és diferent, és curiós. Nosaltres, com a actors a l'escenari, també tenim dies diferents. I la força de l'espectacle en directe és precisament aquesta: saber que allò està passant aquella nit i no tornarà a passar, i això ho fa tot molt especial.

- La seva reflexió sobre interpretar-se a un mateix remet a aquella línia que separa la realitat (actor) de la ficció (personatge). De quina manera creu que les xarxes socials esborren aquesta línia cada cop més?

R. Les xarxes el què fan és que tota la teva vida sigui espectacle. És a dir, com que tu t'estàs exposant i cada cosa que fas la penges, el què passa és que els actors perdem misteri. És a dir, les xarxes fan que siguem molt més accessibles i que les nostres personalitats, la nostra manera de ser, la nostra manera d'entendre i veure el món arribi ja no als espectadors, sinó als xarxmans o xarxwomen (riu), a la gent que està connectada. Jo personalment m'estic quitant, una mica, de les xarxes, eh? O sigui, he baixat el volum, suposo que ho has notat (riu).

- Per què?

R. Doncs perquè no m'agrada estar tan exposat, la veritat. Trobo que és una feinada, estar tot el dia pensant "ara què penjo, ara què no penjo, ara faig aquest vídeo"... Alimenta molt l'ego, també, perquè estàs tot el dia exposant-te i ensenyant. Perquè a les xarxes normalment ensenyem la nostra part brillant, no ensenyem els moments cutres. Clar, aquí estem enganyant, d'alguna manera; estem ensenyant la nostra part xula de la vida. I per què ho fem? Per què ensenyem les parts xules i no les parts de quan estem baixos de moral o quan estem més deprés? Doncs... Perquè volem que la gent ens vegi radiants i ens vegi en els nostres millors moments. I això té un perill d'acabar sent una caricatura de tu mateix. Potenciar sempre la part lluminosa de les nostres vides fa que acabis creant un personatge que tampoc ets ben bé tu.

- Conclou, doncs, que no compensa professionalment aquesta sobreexposició a les xarxes?

R. Pot arribar a no compensar? No ho sé... Em va gran, el tema. El que sí sé és que tots som molt jonquis del mòbil i de la pantalla. I això em preocupa una mica perquè jo no sé si som capaços de gaudir l'evidència per ella mateixa i, si no la pengem, si no estem allà publicant, és com si no existíssim. I després mires la penya pel carrer mirant la pantalla, perdent-se els uns als altres, sense saber si fa sol o núvols. Jo tinc la sensació que la pantalla ens està xuclant la vida, d'alguna manera. Em fa por que ens arribem a perdre la vida. Jo penso que, amb els anys, acabarem trobant la mesura de tot això. Però que ara mateix, com passa amb les drogues en general, estem en el moment àlgid del pantallisme.

- Públicament ha dit que fa temps que va a teràpia. Quin és el cost emocional d'aquesta sobreexposició que comenta?

R. El cost emocional d'això és que ets més vulnerable perquè estàs més exposat: estàs ensenyant la teva vida i només és la part bona, de la teva vida, o la que tu creus que has d'ensenyar, que no sé si és ben bé la persona que ets. Et pots arribar a creure que ets el de la xarxa en comptes de qui realment ets. O qui som, realment? És que no ho sé. La veritat és que no sé res, en general, però respecte a això de les pantalles encara menys. Tinc preguntes, no tinc respostes.

- Què li queda fer a en Joel Joan?

R. Et puc dir una cosa que sí que serà un fet perquè ja tenim data d'estrena: l'onze de març estrenem la pel·lícula Escape room, arran de l'exitosa obra de teatre que hem estat gaudint tots aquests anys l'Hèctor [Claramunt] i jo. L'hem portat a la pantalla amb un càsting fantàstic, amb un director de fotografia fantàstic, amb una música fantàstica... És una pel·lícula plena d'ànima i que em fa molta il·lusió que la veieu, i això és una realitat i és al què ara mateix m'aferro. Què m'agradaria fer? Doncs m'agradaria fer el què he estat fent tota la vida: combinar la meva feina entre el teatre, el cinema, la televisió. Ara també tinc un projecte de televisió que m'agradaria que tirés endavant, però tot és molt difícil. Per a tothom. I per a mi també.

- Quin és el principal obstacle que s'acostuma a trobar per tirar endavant projectes?

R. Doncs trobar finestres, gent que vulgui emetre el què fas, trobar el finançament... De les tres potes on sempre he treballat, teatre, cinema i televisió, el teatre és la més factible perquè els pressupostos són més baixos. Però quan vols fer una sèrie de televisió o una pel·lícula, aquí es dispara tot, necessites molts diners perquè hi ha molta gent al darrere dels equips, hi ha molts xous, hi ha molta tecnologia que costa molt... I aquest és un dels esvorancs que hem de sortejar quan pensem històries i les volem explicar. No és un moment fàcil, eh? A Barcelona no paro de veure tanques d'aquestes d'"espai reservat per filmació", i penso: "Uau, quantes coses que es fan!", i mires les plataformes i estan plenes de sèries, de pel·lícules... Però després, quan t'hi poses tu, penses: "Doncs sí que és difícil tirar endavant les coses" (riu), perquè ho és. I, sobretot, si les vols fer en català i catalanocèntriques, ho tenim una mica més magre, encara.