"Si tothom trobés la manera d’expressar allò que té a dins, el món aniria molt millor"

Mireia Garcia Restauradora

Mireia Garcia
Mireia Garcia

Hi ha mans que fan màgia. Les de la Mireia ho són. Qualsevol cosa que s'hagi de restaurar, confiar en ella és garantia d'èxit, de fet és la responsable de la restauració de moltes de les peces romàniques restaurades, o instal·lacions en vies de restauració com Ràdio Andorra, però també de llocs inventariats com Casa Rossell.  Fa més de 15 anys va crear Retoc, una empresa de restauració que s'ha encarregat d’un munt de recuperacions d’objectes i obres amb interès històric del nostre país. 

- Ets emprenedora però tens un negoci que podries fer des de dins l'administració sense complicar-se la vida a nivell empresarial.
- Totalment cert, i de fet ja ha passat, ja he renunciat a places de restauradora dins l'administració, i ho he fet perquè el primer cop que em va sortir l'oportunitat ja havia muntat l'empresa. En aquell moment vaig pensar que la meva aposta era prou seriosa com per no deixar-la de banda per aconseguir una feina fixa. Al cap d'uns anys em va tornar a sortir l'oportunitat i vaig dubtar-ho, però finalment vaig decidir seguir amb el meu projecte. Una empresa és com tenir un fill, tinc dues filles naturals i un fill empresarial, que neix, creix i té etapes com pot tenir una criatura, i cal destinar-li molt de temps i energia, però el resultat val la pena. Si vaig declinar-ho va ser perquè el tarannà de funcionari no encaixa en la meva manera de ser i de fer.

- El teu principal client però, és l'administració pública
- Sí, el govern externalitza una sèrie de projectes i això és el que realment em va fer prendre la decisió de no a entrar al funcionariat, si igualment pots fer la feina que t'agrada però decidir moltes coses de com fer-la, a la teva manera, al final hi ets igualment però des de fora. Per a mi això és ideal. Tot i així durant molt temps no ha estat el meu principal client, però sí que és cert que el govern em genera feines de llarga durada, que per a una empresa petita és molt bo.

- Quadres, mobles, vestits, maquinària,... toques de tot!
- El que més m'agrada és restaurar escultures, és la meva especialitat. Però en realitat m'agrada anar variant de projectes si tinc l'oportunitat de fer-ho. Intento no dir que no a cap client perquè sé que moltes persones no tindran més opció de tirar endavant el seu propòsit si no els ho faig jo, i ho deixarien córrer. Però com que no soc especialista en tot tinc contactes amb especialistes de fora que em permeten oferir resultats òptims i així els clients no cal que marxin d'Andorra.

- Ha de ser estimulant anar veient com alternes objectes amb valor històric i altres amb valor més sentimental.
- La meva feina és molt maca, rescato coses i les reivindico. Ja siguin coses amb valor històric com coses que no tenen cap valor material, però en canvi si que el tenen al cor d'algú. A més d'això, com que faig classes de restauració de mobles puc transmetre allò que m'agrada a les meves alumnes.

- Has dit "les alumnes", la restauració és més cosa de dones que d'homes?
- Sí, justament en el món de la restauració i en general de la gestió cultural hi ha més dones que homes. Però al final els que manen són els homes. Es pot comparar amb el ballet: Hi ha moltes dones ballarines i en canvi si hi ha un sol ballarí ell té el prestigi. En el món de la restauració passa el mateix, hi ha moltes dones i quan hi ha un home, ell és "el restaurador", i el coneix tothom. En conec uns quants i són molt i molt bons però també hi ha dones molt bones que no tenen aquesta projecció. Quan vam començar la restauració de l’antic emissor de Ràdio Andorra vaig veure-ho clar. Tres dones restaurant un emissor de l'any 39 que fa 13 metres d'ample per 2 i mig d'alt va generar certa desconfiança en alguns homes. Érem dones amb clau anglesa, bastida, casc… no ens ho va dir ningú però ho perceps, com si  hi hagués gent que pensés que no estàvem prou qualificades per fer una feina així pel fet de ser dones. I amb el desamiantatge tres quartes parts del mateix. Normalment hi treballen homes, però allà jo hi havia de ser, havia de procurar que aquell patrimoni no es fes malbé durant l'operació i amb formació, capacitat i força interior vaig anar a arremangar-m'hi.

- Què ha de passar perquè aquestes coses deixin de passar?
- No sé què dir-te, crec que en el meu sector (la cultura) cada dia s'aixequen més veus per preguntar-se perquè sempre hi ha homes en càrrecs de responsabilitat. A poc a poc tot canvia, penso que anem per bon camí. I una de les coses que hem de fer és anar alerta amb la paritat. Hem de posar als llocs de responsabilitat a dones preparades, no "floreros" que hi són només per ser dones i no tenen ni la formació ni l'experiència per ser-hi, només per ser una quota. Això pot fer molt de mal a la lluita que fem des de fa anys, ens pot rebotar.

- Finalment ens agradaria fer-te una pregunta que fem a tots els nostres entrevistats: Què és per a tu la cultura?
- Ostres... [riu i es queda pensativa]. La cultura és tan àmplia que la definició hauria de ser molt oberta, perquè sinó exclouríem coses sense voler. Gairebé diria que la cultura ho és tot, des d’una àvia explicant un conte tradicional als nets fins a un vestit o un plat cuinat amb calma un diumenge. Diria que és cultura qualsevol expressió tangible o intangible (tan un objecte com un moviment o un so) que provoca emocions. I la gràcia és que no sempre coincideixen les emocions que posa l’artista a l’hora de transmetre allò que crea amb les de qui ho rep. Estic convençuda que si tothom trobés la manera d’expressar allò que té a dins, el món aniria molt millor.