"L’Àfrica et crida. I ho fa amb tanta força que t’has de rendir i tornar a visitar-la"

Miguel Angel García Policia

Miguel Angel García
Miguel Angel García

- Hem sentit desenes de vegades aquella frase de "la crida de l'Àfrica". És cert que el continent té un magnetisme especial?

- Absolutament. La crida de l’Àfrica és coneguda també com el “mal d’Àfrica”, el que és una necessitat gairebé obsessiva de tornar a trepitjar terra africana. Li passa a la majoria de visitants que hi viatgen. Tanmateix jo només puc parlar desde la meva pròpia experiència. Al començament embriaga l’ambient que ens envolta. Una pau molt misteriosa, els centenars de diferents sons d’animals que et recorden que tu estàs a casa seva, no al revés, l’olor de vida i puresa... Poc a poc, t’acostumes a formar part d’aquest medi, i llavors succeeix quelcom que et fa que les emocions es desbordin. El rugit d’un lleó enmig de la nit, un elefant que caminant se’t planta a escassos centímetres de tu, un guepard que talla el vent mentre corre a més de 100 km/h per la sabana... I aquestes emocions es van acumulant sense que te n'adonis dins del teu cor. Fins que el viatge s’acaba i tornes a casa. Llavors els primers dies estàs tan exaltat per tot el que has viscut que només vols compartir-ho. Fins que passen un parell de setmanes. Llavors és quan el “mal d’Àfrica”, la “crida de l’Àfrica” es presenta sense previ avís. A partir d’aquell moment, tot el que fas i veus et recorda a l’Àfrica. I cada vegada que veus quelcom sobre aquelles sabanes fa que el teu cor bategui com si volgués sortir del pit. L’Àfrica et crida. I ho fa amb tanta força que t’has de rendir i tornar a visitar-la. No en va és el bressol de la vida humana... El nostre ADN encara s’en recorda. N’estic segur...

- La imatge que en tenim del continent des d'aquí, no és ben bé el que et trobes quan vas allà. Per les coses dolentes però també per les bones...

- Exactament. És com tot en aquesta vida... Quan hom no coneix alguna cosa, es forja una imatge preconcebuda en base al que els altres li diuen. Aquí és on neixen els prejudicis. Amb l’Àfrica passa el mateix. Estem acostumats a veure documentals de fauna en els que veiem la cara més letal dels depredadors. No ens ensenyen, per exemple, unes hienes caminant entre gaceles sense que aquestes s’inmutin. O uns lleons dividint-se la familia en dos grups i amagar-se durant una o dues setmanes per llocs inimaginables fugint d’altres lleons nòmades (tan sols per protegir la familia i evitar un enfrontament que acabaria amb la vida dels petits i els mascles dominants). O  un cocodril de 4 metres saltar a l’aigua perqué no té ganes de coincidir amb tu mentre camines per la vora del riu. Aquestes històries que he viscut en primera persona, també formen part del dia a dia de la sabana. Després arribes aquí i tothom et mira com si estiguessis boig quan dius que has estat caminant al capvespre amb unes hienes... Quan realment, no hem estat en perill ni un segon. Pot semblar curiós, però la percepció de la realitat canvia moltíssim quan t’hi trobes inmers de quan t’ho expliquen.

- Com et ve la necessitat de canviar el confort del primer món per anar-te'n cap allà?

- La primera vegada per seguir un desig que tenia desde ben petit. Les següents perquè necessito tornar. Es complex d’explicar i, segurament, molt més complex d’entendre. Però és l’únic lloc en el que he estat en el que m’he sentit totalment en pau i relaxat. És cert que el confort material que tenim aquí no és fàcil de trobar-ho al bell mig de la sabana africana. Tanmateix, el confort d’esperit, el tancar els ulls i sentir-te completament feliç és quelcom que no te preu. 

- Has trobat un amor al país que a més vols encomanar, perquè t'has fet conferenciant, guia de safaris i prepares un llibre...

- Tinc un defecte (o no), i és que m’agrada massa parlar, explicar històries, compartir experiències... Les primeres conferències que vaig ferr sobre l’Àfrica van ser pel National Geographic, a la Store que van instal·lar a Andorra la Vella. Sentia que tenia quelcom a aportar al gran ventall d’històries que el National Geographic té en el seu haver. I encara ho sento així... Per això he continuat amb les xerrades i he arribat al Cicle de Cinema de Muntanya i Viatges d’aquest any. Imagino que, inconscientment, el fet que aquest continent tan misteriós m’hagi canviat la vida m’obliga moralment a intentar ajudar a que d’altres puguin beneficiar-se'n. Sento molta satisfacció quan veig que alguna persona s’emociona, d’alguna manera, amb alló que a mi m’ha fet emocionar tant. Així que, si puc compartir la meva passió i fer que d’altres se sentin feliços, jo continuaré fent-ho. Imagino que compartir l’Àfrica és el meu hobby...

- Dimarts parlaràs a La Massana de les teves experiències, pel que sembla són moltes i molt potents, què podran veure-hi i sentir els espectadors?

- Doncs, sincerament, una molt petita pinzellada sobre aquestes experiències. Com bé dius, n’hi ha moltes i molt potents (un lleopard que ens aguaitava des de la terrassa de la meva tenda amb la intenció de caçar el gos dels meus amics, l’atac de dos lleons a una lleona que coneixem que ens va encongir el cor, un hipopòtam que ens va fer fora de la vora del riu amenaçant-nos amb un atac...). Malauradament, no podem passar-nos hores i hores parlant del tema. En la xerrada del dimarts explicaré quelcom molt especial per a mi. No vull fer spoliers, però avanço que parlaré d’algunes experiències que m’han canviat la vida. Son molt intenses, a nivell emocional i transformadores i crec que els espectadors passaran una molt bona estona.