"La qüestió és qui parla, quan parla i qui l’escolta".

Carme Junyent 

per Maria Cucurull

Llengua, Art al carrer

"La qüestió és qui parla, quan parla i qui l’escolta."
"La qüestió és qui parla, quan parla i qui l’escolta." | UB

Ahir a la tarda, l’equip de Culturàlia va entrevistar Carme Junyent per parlar sobre la salut de la llengua i sobre la darrera publicació, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

La Carme ens ha explicat que aquest llibre li ha donat moltes alegries des que ha sortit perquè la gent la felicita pel carrer, perquè és una gran notícia que un llibre de llengua sigui el més venut i per haver reunit tantes dones de llocs tan diferents.

- És una molt bona notícia que encapçali la llista dels més venuts. Ara bé, sembla que hi ha hagut dones que han refusat participar-hi malgrat que no estan a favor del llenguatge inclusiu i que no s’atreveixen a dir-ho. Per què passa això?

A l’administració i a la universitat és obligatori escriure amb llenguatge inclusiu, si es publica un article no però si es representa la universitat sí. El que ha passat és que moltes dones que hi estan en contra no s’atreveixen a dir-ho per no tenir problemes o no contradir la institució per la qual treballen, cosa que em sembla horrorosa. Que el feminisme hagi aconseguit la censura, no sé com qualificar-ho.

 

- Per altra banda, en el llibre hi han participat 70 dones, però cap home...

Tal com s’explica a la introducció, als homes que opinen sobre aquest tema se’ls ha fet campanyes de desprestigi i en aquest llibre he preferit per evitar-los això. El llibre va sorgir a partir de la publicació de La llengua efervescent, ja que va generar molts debats sobre la situació de la llengua. Un dia un periodista em va demanar quin era l’objectiu d’aquell llibre i jo vaig respondre que el que volia era demostrar que no estic sola i li vaig dir que tant de bo em passés el mateix amb el tema del gènere. Després vaig pensar que de fet podia fer que passés, podia fer un llibre on hi hagués moltes veus. 

- Vostè creu que l’Institut d’Estudis Catalans eludeix responsabilitats sobre el tema del gènere?

L’IEC adopta la posició del lingüista de dir nosaltres observem el que passa i si qualla entre els parlants, ho introduirem. Ara bé, l’IEC és l’autoritat en la llengua i fins i tot l’estatut diu que l’administració i tots els departaments han de seguir l’autoritat de l’IEC en qüestions de llengua. I ara mateix s’estan fent llibres d’estil, manuals de com hem d’usar la llengua inclusiva, que sorgeixen d’ajuntaments, sindicats, associacions i que en molts casos hi ha disbarats. L’IEC mai no ha desautoritzat això, li rebaixen l’autoritat i mai no reclamen res i això jo no ho puc entendre. A més, quan és un conseller qui contradiu les normes de l’IEC i la institució no es queixa, és un problema. El que els passa és que no volen conflictes però haurien de tenir una actitud més responsable davant de tot això. 

- I a les escoles, quin hauria de ser el missatge?

En primer lloc, s’ha de seguir la normativa de l’IEC. Ara bé, hem de tenir en compte que a França mateix està prohibit ensenyar això a les escoles. Aquí, en canvi, el que s’està transmetent és que cadascú pot dir el que vulgui. Però cal seguir unes directrius. Aquest debat només el tenim aquí perquè en anglès no tenen el problema que tenim nosaltres amb les concordances, a més ho fan servir quatre i para de comptar i no tenen cap efecte a l’hora de canviar les relacions i la igualtat. 

Això va començar els anys 70, l’altre dia en una classe d’història de la lingüística em van dir que els expliqués la història del gènere. Mentre els vaig explicar la història tots escoltaven, quan se’m va ocórrer dir alguna cosa del gènere es va encetar un debat. Ens estem barallant pels “nens i les nenes” i no diem res de qui parla, qui escolta, qui interromp, qui intervé, a qui es fa cas... A la facultat de filologia hi ha un 80 % de nois i un 20% de noies i a l’hora d’intervenir es capgiren els papers. Vaig demanar-lo que m’expliquessin què els han fet perquè vinguin aquí i no siguin capaces d’intervenir igual que els seus companys i en canvi trobin tan important que es diguin els “catalans i les catalanes”. 

Ningú no ha format els mestres per defensar que les nenes parlin i és aquest el verdader tema del debat. El que importa és l’anàlisi del discurs i no la morfologia. Estem perdent el temps amb aquesta història. Deborah Cameron que és qui va començar aquest debat, va dir que les lluites que es queden amb la llengua no van enlloc i Robin Lakoff diu que el gènere és una arma carregada, alerta amb la creació de femenins perquè en resulten termes connotats. És a dir, que les pioneres d’aquesta història hi estan en contra. 

En articles sobre el gènere no es parla mai dels desdoblaments. A Suècia es van empescar un pronom neutre que no fa servir ningú i no tenen problemes de concordança. La qüestió és qui parla, quan parla i qui l’escolta.

 

- Fa uns anys, circulava la campanya ‘el bilingüisme aixafa el català’ avui podríem dir que ‘el multilingüisme pot fer reviure el català’? 

El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades que fa 30 anys que tenim aquest grup de recerca, ens vam preguntar per què hi ha llengües amenaçades que no han desaparegut i en canvi altres llengües amb les mateixes pressions no els ha passat el mateix i han desaparegut. N’hi havia a Oceania, a Àfrica, etc i vam veure que les llengües en zones multilingües resisteixen més. Això té una doble explicació: sociològica i lingüística. Des del punt de vista sociològic és deu al fet que en comunitats que estan acostumats a parlar moltes llengües, quan n’arriba una de nova, només és una més; mentre que en societats bilingües, si n’arriba una altra que fa la mateixa funció, la substitueixen. És el que ha passat amb totes les llengües subordinades d’Europa. Eren societats monolingües, arriba una llengua oficial i les altres desapareixen. Des del punt de vista lingüístic és més difícil d’explicar. El fet és que en el cas del bilingüisme les interferències són les mateixes per tothom mentre que quan es parlen llengües diferents, els errors són diferents i hi ha unes mesures correctores que fan que les llengües tornin al seu lloc.

Ara però per on fallem és en el fet que no fem servir la llengua. Si féssim servir-la tothom hi guanyaria en competència i el multilingüisme ens serviria per anar  rectificant perquè no tots tindríem les mateixes interferències. Ara bé, com que parlem a tothom en castellà el que estem fent és sepultar la llengua.