"He descobert moltíssimes coses meravelloses que hauria ignorat si hagués continuat fent cas al discurs oficial"

Joan Lluís-Lluís Escriptor

per Culturàlia

Llibres, Entrevistes

Joan Lluís-Lluís
Joan Lluís-Lluís | El Núvol / Ester Roig

Joan Lluís-Lluís és un escriptor peculiar. No només perquè és un dels pocs escriptors catalans de renom que no remenen la cua per Barcelona ciutat, sinó perquè és de la Catalunya Nord, i allà, la seva llengua i la seva identitat li van ser negades fins que va ser adolescent i es va revelar. No és el primer cop que ve a Andorra a presentar un dels seus llibres, i dijous al vespre serà a la Biblioteca d'Escaldes-Engordany per explicar Jo sóc aquell que va matar Franco. No us ho perdeu perquè us assegurem que si és bo escrivint, presentant els seus llibres és impressionant. Abans que planti els peus a la parròquia, l'entrevistem:

 

Després de consolidar la teva carrera d’escriptor amb novel·les i assatjos aquest 2021 ens has sorprès amb el llibre de poemes Salives. Sabíem que t’agrada tocar tots els gèneres però per què vas decidir fer aquest canvi de rumb?

Publicar poesia no és canviar de rumb, és decidir-se a ensenyar una petita mostra d'una cosa diferent. Escric poesia des dels tretze anys, gairebé ininterrompudament. Però de tant en tant destrueixo tots els poemes, perquè em sembla que és massa agosarat pretendre escriure poesia que valgui la pena ser llegida. La poesia és el cor de la literatura, la seva medul·la i la seva sang. Va passar-me que alguns poemes, en els deu darrers anys, es resistien a la destrucció i molt a poc a poc vaig arribar a la conclusió que potser estava preparat per ensenyar-los. 


L’any passat vas publicar Els invisibles, un relat en què reflexiones sobre la llengua catalana. Dius que el fet que s’hagi invisibilitzat el català a la Catalunya del Nord ha configurat la teva identitat. Explica’ns una mica en quin sentit t’ha condicionat.

La resposta hauria de ser molt llarga... Cap als setze anys em vaig adonar que l'escola francesa i la societat m'havien mentit, que m'havien amagat una part de la meva identitat, la part catalana, provant de fer-me creure que no tenia cap importància, que gairebé no existia, i que el poc que existia havia de desaparèixer. Llavors vaig decidir emprendre un camí personal, recuperar aquesta part, aprendre a parlar correctament el català, a escriure'l, a saber què és això de Catalunya, la seva història, la seva literatura, el seu futur possible... És un camí llarg, que encara no he acabat però sobretot és un camí molt bonic: he descobert moltíssimes coses meravelloses que hauria ignorat si hagués continuat fent cas al discurs oficial. Des del pas dels anys sovint felicito aquell adolescent desaparegut per haver pres aquesta decisió, que va canviar-me la vida.

A Jo soc aquell que va matar Franco el protagonista descobreix que la seva llengua es pot escriure quan ja és una mica grandet, és doncs un reflex del que et va passar a tu també amb el català?

Sense cap dubte. Fins a setze anys ignorava que el català tingués regles de gramàtica i d'ortografia, no sabia que hi havia diccionaris, no sabia res d'una literatura catalana. No sabia res de res. El descobriment va ser un xoc de gran magnitud, que encara em ressona per dintre. 


L’Agustí Vilamat, el protagonista de Jo soc aquell que va matar Franco és amant de la llengua i dels diccionaris, aquesta passió per la llengua sumada a unes habilitats increïbles per aprendre llengües també ho trobem a El Navegant, en Joan-Lluís Lluís comparteix aquesta dèria amb els seus personatges literaris?

Jo soc un amant platònic de les llengües, vull dir que les estimo totes i en parlo molt poques. Totes les llengües són dignes de ser parlades, conegudes i admirades, totes poden parlar de tot. No hi ha jerarquies entre les llengües i les diferències que tenen venen només de la demografia i de la política. Cap llengua no es mereix ser menystinguda, arraconada o massacrada. Des d'aquest punt de vista molts estats europeus han comes veritables lingüicidis, o intents de lingüicidis, en primer lloc França i Espanya. I això, voler matar llengües, és una cosa que jo no sé perdonar.

A Jo soc aquell que va matar Franco la Caterina i el Mateu expliquen la repressió lingüística que es va viure a l’escola francesa, creus que som prou conscients del genocidi lingüístic que s’ha dut a terme en contra de les llengües a França?

El grau de consciència d'aquest extermini és gairebé nul. França pot ser una democràcia avançada, si es vol, en certs àmbits, però en l'àmbit lingüístic ha estat el contrari. França ha volgut exterminar les llengües que no eren el francès i ho ha fet utilitzant el terror i la violència contra la població més feble, que és la mainada. Durant moltes dècades una de les missions principals dels mestres, a Catalunya Nord i a tot arreu, era d'erradicar la llengua que feia nosa, i per aconseguir-ho tenien plena llibertat per maltractar, castigar i tustar la mainada.

Fa un mes semblava que es feia un pas endavant amb l’aprovació de la llei de llengües a França que havia de permetre la immersió fins al 50% de la llengua catalana a les escoles. Però malgrat que havia rebut la majoria parlamentària ara mateix s’ha aturat perquè hi ha 60 diputats que al·leguen que és inconstitucional. Com preveus que acabarà tot plegat?

És molt fàcil que qualsevol avenç en favor de les llengües dites regionals -detesto l'apel·lació "llengua regional" que no remet a cap realitat científica- sigui declarat inconstitucional. Molt fàcil. Ja veurem...

A Culturàlia ens agrada que vinguis a presentar una llibre de l’any 2017 perquè els llibres han de ser atemporals. Què en penses de la pressió de la indústria editorial per publicitar únicament les últimes novetats?

Com a lector tendeixo a no fixar-me gaire en les novetats. No sempre és fàcil saber si una novel·la nova val la pena però sovint al cap d'uns anys és més clar: hi ha les que suren i les que s'han enfonsat. Llavors és més fàcil no equivocar-se, llegint les novetats de fa uns anys. L'error és possible, és clar, i per tant no cal descartar res. Però una bona novel·la és novetat permanent...

Què és per tu la cultura?

Pregunta molt difícil. Diria que en definitiva qualsevol cosa que ens faci sentir més rics interiorment pot ser cultura. Qualsevol acte, qualsevol creació.