Què deu esperar el lector que veu títol i portada?

David Gálvez Escriptor

Llibres

Gálvez a la presentació del llibre Carrer del Bosc
Gálvez a la presentació del llibre Carrer del Bosc

Després d’escriure sobre gravats rupestres (amb en Jordi Casamajor), i prosa poètica, Gálvez torna a la palestra amb Carrer del bosc, un llibre curiós, difícil de descriure (com l’autor), divertit, a vegades crític però en definitiva casolà. Torna el Gálvez fent de Gálvez durant el seu confinament, amb un dietari de les seves vivències, neures, experiències i reflexions.

Pels seus llibres se l’intuïa polifacètic, però veient el seu dietari ara es demostra.
Diria que més o menys com tothom. Estic segur que vostè resultaria igual de polifacètic o més si mai s’hi posés (suposant que no ho hagi fet ja). Tots tenim gustos, aficions, dèries i potser fins i tot alguna addicció (per menor que sigui).

Carrer del bosc és una espècie de dietari del confinament però amb un estil prou peculiar. Com sorgeix la idea de fer un dietari de 80 dies?
Sobre la marxa, com tot el que faig. Començo fent quatre tuits una mica estripats a partir del dia 1. Els numero i els publico. Un dia se m’acut de mirar d’agrupar tots aquests tuits i uns quants més en un document únic. Llavors em poso a eliminar, retocar, expandir algunes d’aquestes entrades. A editar i reescriure, vaja. Un dia m’adono que duc una cinquantena de pàgines (o les que sigui) i envio el patracol a un parell d’amics. Em fan un retorn positiu. Un em diu que allò podria ser un llibre. Al cap d’unes setmanes més de confinament es fa evident que podria arribar a ser-ho. La resta és literatura.

Parla de la família, de la gossa, de la feina i sobretot reivindica la figura de professor. Ens diu que és ficció, que tot està tenyit d’exageracions i amb una bona dosi de sal gruixuda, però no ens pot negar que hi veiem clarament el David Gàlvez de fons.
No nego res. Hi veiem el David Gálvez que m’interessa mostrar. Hi ha moltes coses que no explico. Moltes que són més o menys fidedignes. Moltes que no són certes en absolut. Una puntualització: nosaltres no tenim gos. És cert, però, que parlo dels gossos dels veïns del carrer. La figura del docent, per exemple, ocupa una part insignificant del llibre (tot i que durant el confinament no feia altra cosa que dedicar-me a la tasca de professor). Això és volgut. Però és perquè sóc del parer que és una part que no interessaria gaire ningú.

La portada és impactant. Al cap de 80 dies de confinament tots ens vèiem una mica com l’autoretrat de Courbet, és aquest el motiu de la tria?
Sí. És una tria de l’editor que vaig acceptar amb molt de gust. Vaig entendre perfectament els seus motius tant conceptuals com estètics. La proposta que em va fer em va semblar prou atractiva i una mica misteriosa, també. Què deu esperar el lector que veu títol i portada? Què creu que es trobarà a l’interior del volum?

Expliqui’ns una mica per què té aquesta mena de dèria amb El Jardí de les delícies de Bosco, ho veiem al llibre però també ho veiem a Twitter…
Les dèries tenen difícil explicació, em fa l’efecte. O, com a mínim, així és en el meu cas. Potser és tot molt senzill: des de molt jove que trobo el quadre un prodigi de virtuosisme, cops amagats, imaginació desbordant, misteris, etcètera. Qui pogués escriure un llibre que fos tan ric com el quadre, no creu?

Sabem que és molt actiu a Twitter, complementa la seva faceta d’escriptor o simplement és un entreteniment del dia a dia?
És un entreteniment. A banda, però, em serveix per establir relació amb gent que m’interessa, trobar continguts interessants, etcètera. Però, sí, admeto que hi entro a divertir-me i passar l’estona.

L’obra té certa complexitat formal és un format de dietari força transgressor. Veiem fins i tot un cert diàleg amb el corrector, s’ho han passat bé tots dos…
Per mi, la complexitat formal és mínima perquè vinc d’una escola que no defuig el joc. Però em sembla molt gratificant que si el lector la troba transgressora, tot i que no és un efecte tan buscat com connatural al que faig. El corrector és, a més d’un professional com una casa de pagès, un amic amb qui em puc permetre de mantenir un diàleg (cosa no sempre evident). Vam decidir incloure part d’aquest diàleg en un parell o tres de notes. Res que no s’hagués fet abans. El corrector és el Marc Cortès, per cert, a qui estic molt agraït perquè m’ha acompanyat durant bona part del meu aprenentatge com a escriptor: em corregia articles al BonDia durant una època (així ens vam conèixer), va col·laborar amb la revista Portella quan jo n’era editor, va ajudar-me amb els primers llibres que vaig publicar (Cartes mortes i Res no és real), va revisar infinitat de textos. La nostra relació va més enllà de l’estrictament professional. És tot un luxe. Té una sensibilitat per la llengua i per l’estil que va més enllà de la pura “correcció”. I com que som amics, em deixa fer una mica l’ase i fer servir barbarismes, neologismes ridículs, localismes, etcètera.

Etimologies, paraules compostes, derivats, tot això amanit de reflexions metaliteràries és una mena de deformació professonial d’un filòleg?
No li sé dir. Potser sigui el cas. Jo diria que és més aviat a l’inrevés: algú com jo acaba estudiant filologia justament perquè li agraden les paraules, les llengües, l’etimologia i la literatura. Ou o gallina?